CONCILIACIÓ EMPIRISTA ENTRE DETERMINISME I LLIBERTAT

El text de J. Edwards sobre l’oposició entre el determinisme i l’indeterminisme, planteja com solució conciliadora entre ambdues posicions la concepció de la tradició empirista (Hume i Mill). De forma sintètica, es supera l’antítesi eliminant el concepte de llibertat interna o lliure albir, per metafísic, i substituint-lo pel de llibertat externa, civil o social. El primer, el lliure albir, és la absència de determinació, és a dir, no respondre al principi de causalitat (tot té una causa); el segon, és la llibertat social o absència de coacció, en relació a la convivència.

Per entendre la justificació d’aquesta substitució, s’ha de recordar la crítica a la idea de causalitat que fa Hume. La idea d’una connexió necessària entre la causa i l’efecte no té cap altre significat que la de la conjunció constant observada entre dos fets que porta la ment a inferir l’un a partir de l’altre i creure que en les mateixes circumstàncies unes causes semblants produiran fets semblants. Aquesta creença opera igual en els fets de la natura (el xoc de dues boles de billar)que en els psíquics (que una persona reaccioni de manera semblant davant d’estímuls semblants). La idea de llibertat com absència de determinació, de considerar que el comportament humà no té causa, és absurda, no respon a la nostra experiència. Sense la creença en una regularitat en el comportament humà no podríem confiar en ningú, per això la llibertat no es pot oposar a determinació, sinó a coacció. Precisament, si entenem per llibertat poder autodeterminar-se ( “llibertat és el poder d’actuar o no actuar d’acord amb les determinacions de la voluntat”, segons Hume), no existeix cap contradicció entre el determinisme i la llibertat (i, per extensió, la responsabilitat).

Per tant, per a Hume i Mill el problema de la llibertat, com a lliure albir o absència de determinació, és un pseudoproblema. La idea de llibertat només pot tenir el seu origen en les actes lliures i aquests només els podem entendre com els que són resultat d’una voluntat no coaccionada, però mai com els d’una voluntat no determinada o sense causa.

UN EMPIRISME PRESONER DEL CARTESIANISME

La publicació de l’Assaig sobre l’enteniment humà va provocar una rèplica titulada Nous assaigs sobre l’enteniment humà. El seu autor, Leibniz, tenia l’objectiu de defensar el racionalisme cartesià i la doctrina de les idees innates com a fonament del coneixement cert. En una de les seves tesis, Leibniz sosté que idees com la de substància o la d’ànima no poden provenir dels sentits i posa al descobert, d’aquesta manera, les limitacions de l’empirisme de Locke.

Aquesta rèplica obrirà el camí a Hume per a formular un empirisme molt més conseqüent del formulat a l’Assaig de Locke, un empirisme que necessàriament ha de portar a l’escepticisme metafísic. Ja que, si les idees de substància i ànima no poden provenir de l’experiència (amb més precisió i amb el llenguatge de Hume, de les impressions), és que no són idees, és a dir, són paraules sense cap mena de significació. 

El problema de Locke és que vol provar, amb el recurs únicament de l’experiència, que es pot arribar a conèixer l’existència de les tres substàncies amb la mateixa de certesa que en el sistema cartesià i així aconseguir l’objectiu de provar que totes les idees que hi ha a la ment provenen de l’experiència. Ell mateix reconeixerà que aquestes realitats més enllà de les nostres percepcions, començant per la referida a la idea de substància, que no passa de ser un a idea fosca i confusa (un no sé que), són incognoscibles: dels cossos podem conèixer les seves qualitats i poders i la seva existència, però no la seva veritable naturalesa. Però, malgrat aquest reconeixement i al fet d’haver obert el camí per l’establiment d’uns límits al coneixement, Locke és presoner en molts aspectes del cartesianisme.