CIÈNCIA I REALITAT

En un article recent al diari La Vanguardia, l’escriptor Luis Racionero ens parlava de les relacions entre Religió i Ciència. I deia que es podia parlar de 6 nivells de realitat: el físic, el biològic, el mental, el subtil, el causal i el darrer. Els tres primers són l’objecte d’estudi de les ciències i el pensament racional:  de la física i la química, el primer, de la biologia, el segon, i del mental la psicologia i la filosofia. Els altres tres nivells entrarien en l’àmbit del que és religió, segons l’article: “El nivel sutil es el ámbito de la religión de los santos, es decir, la que alcanza la intuición visionaria, angélica o arquetípica. El nivel causal es el de los sabios que buscan la disolución del ego y trascender el sujeto y la experiencia. Del último no se puede hablar, porque está más allá de la realidad y no hay palabras para ello.”

Segons Racionero, en el coneixement de cada nivell de la realitat cada disciplina engloba la de l’anterior, la biologia utilitza la física i la química, però la física no utilitza la biologia. És a dir, els nivells de realitat inferiors no poden incloure els superiors i el que és superior no es pot explicar a partir del que és inferior. 

Tota una invitació a plantejar-se una qüestió important: els límits del coneixement científic són els límits de la realitat?

ÉS MÉS FÀCIL CONÈIXER LA MENT QUE EL COS?

En una entrada de fa dos anys, a partir del comentari d’una obra del neuròleg A. Damasio, comentàvem que els coneixements científics actuals sobre la ment humana fan insostenible considerar-la independent del cos, L’error de Descartes. La qüestió que queda oberta és si aquesta afirmació serveix per justificar la reducció de la ment al sistema nerviós central, no és el mateix considerar que la ment no és independent del cos que considerar que no va més enllà del que és biològic.

Els fenòmens biològics estan sostinguts per fenòmens fisicoquímics, però van més enllà d’ells. Tanmateix, els fenòmens psíquics estan sostinguts en els biològics (i aquests en els fisicoquímics), però no es poden reduir ni a uns ni als altres. Entre les relacions de camps electromagnètics i la transmissió d’estímuls neuronals hi un salt important de dimensió: el que va de la matèria inorgànica a la vida. Entre els estímuls neuronals i l’activitat de la ment també hi ha un salt important.

Si comparem el nostre coneixement actual del cos i les seves malalties amb el de la ment i les seves malalties, el que sí ens hauria de quedar clar és que, al contrari del que diu Descartes (al final de la 2a MM), és més difícil que la ment es conegui ella mateixa que no pas que conegui el cos.