LA CARA I LA CREU DEL PLATONISME

CARA: Hi ha accions i situacions que ens semblen injustes i quan les considerem no podem acceptar que just i injust pugui ser totalment relatiu. La filosofia platònica és la primera resposta sistemàtica al relativisme, al tot s’hi val, representat pels sofistes, fins al punt que ens intenta convèncer de l’existència extramental d’una idea de justícia, que no és només un concepte sinó una realitat no física.

CREU: Però, tampoc ens convenç gaire acceptar que existeixi, encara que sigui només a nivell conceptual,  la justícia en si mateixa, el que és just pel pobre no sembla gaire just pel ric. I, a més, creure que hi un concepte de justícia vertader, implica habitualment la voluntat d’imposar-lo als altres, al sentir-se posseïdor d’una veritat que no tothom reconeix. I Plató compartia aquesta voluntat. 

La  moneda esta girant, què escolliu? Cara o creu?

ENTRE RACIONALISME I EMPIRISME: APRIORISME

La polèmica entre racionalisme i empirisme va ser l’eix principal de la filosofia moderna (s. XVII-XVIII), en bona part propiciada per la revolució científica iniciada per Copèrnic i culminada per Newton. A finals del s. XVIII, Kant, de formació racionalista però influenciat per la lectura de Hume i la ciència newtoniana, formulà una síntesi de les dues concepcions, conciliant aspectes importants de les dues: la ment no és un full en blanc, white paper deien els empiristes, sinó que té uns elements formals a priori que organitzen el contingut del nostre coneixement; però, aquest contingut prové exclusivament de l’experiència, i per tant, en aquesta qüestió, donava la raó a l’empirisme.

Aquests elements a priori formals, és a dir, innats, són les formes de la sensibilitat i les categories o formes del pensament. Les primeres, espai i temps, organitzen les dades de l’experiència i la fan possible. Les segones, la causalitat per exemple, són els esquemes mentals que apliquem a l’hora de processar les dades, com quan pensem que dos fets estan relacionats causalment.

EL SIL·LOGISME: S.O.S.