PER A PREPARAR LA PROVA DE MILLORAR NOTA

En les orientacions per a preparar-se queda molt clar els materials amb el que s’ha de treballar un dels dos temes, el de la justícia. Sobre el pensament utòpic, a part del guió del tema, només hi ha els textos del dossier. Especialment, el de K. Manheim  (16) que és una definició del concepte d’utopia.

També és important el de H. Marcuse (17). El text és una conferència a estudiants de la Universitat de Berlín, poc després del maig del 68, i en ell sosté la tesi que el que és utòpic en un moment determinat pot deixar de ser-ho en un altre. Per això, en la conclusió del text diu que si utòpic és igual a quimèric, aleshores estrictament només és utòpic el que va contra les lleis de la naturalesa, formulades per la ciència.

H. Marcuse, forma part de l’Escola de Frankfurt que combinava un marxisme heterodox amb la crítica psicoanalítica de la cultura occidental. Els seus plantejaments van ser un referent de la revolta juvenil i contracultural de final dels anys 60, per aquesta raó el text següent (18) és una selecció de grafits representatius del moment que s’estava vivint.

Finalment, al dossier trobareu un text de L. Boff (19) en representació de la Teologia de l’alliberament, un moviment sorgit a l’església iberoamericana que reivindicava un compromís actiu en contra de la injustícia i l’acció política com una forma coherent de portar a la pràctica el missatge evangèlic, lluitant per un món més fratern i solidari.

A part, pot ser molt útil la lectura de les entrades al blog amb l’etiqueta "utopia" i tenir molt en compte la connexió entre el pensament utòpic i determinades concepcions de la justícia, des de Plató a J. Rawls, passant per T. More.

FILOSOFIA POLÍTICA, PER A QUÈ?

Quin sentit pot tenir, aquí i ara, estudiar, llegir o apropar-se al que van dir Locke, Rousseau  o Marx? De què pot servir la filosofia política al s. XXI?   De què serveix, en general, la filosofia i, en aquestes circumstàncies, la filosofia política?

Moltes preguntes i una única resposta: aprendre a pensar de forma crítica i autònoma, per ser ciutadanes i ciutadans conscients dels seus drets i deures, conscients de la seva responsabilitat política. Perquè la gran majoria d’estudiants de filosofia del primer curs de batxillerat, en pocs mesos, seran una part del sobirà a l’hora de decidir quines polítiques s’han d’aplicar i quina mena de govern ha fer-les efectives.

Qüestions com la divisió de poders, o els drets de primera generació com la llibertat d’expressió, o els de segona com el dret al benestar, a l’educació o a l’atenció sanitària, són actuals però la seva formulació ve de lluny. Conèixer les arrels del pensament liberal i socialista, entendre com en major o menor mesura estan presents en la nostra realitat política, hauria de ser una eina fonamental en la formació per a la ciutadania.

Quan hi ha eleccions lliures en un marc de pluralisme, cada societat té el govern que ha escollit, és a dir, el govern que es mereix. La qualitat dels que exerceixen el poder polític és directament proporcional a la qualitat dels electors i electores que els han escollit. Aleshores, haurem de preguntar-nos, per què, en l’actual sistema educatiu, té tant poca importància la formació política?  

PREPARANT FINALS

En una entrada anterior donava unes recomanacions generals per la prova de millora de nota i de recuperació. Segueixen vigents, ja que les proves de filosofia són, bàsicament, proves de maduresa. És veritat que requereixen un cert domini del pensament d’alguns autors, però sobretot demanen una adaptació al text i a les preguntes del examen. Per cert, quan es diu alguns autors no només s’ha de pensar amb Plató, Nietzsche, Locke, Descartes i Mill. És una prova d’història de la filosofia, que entrin dos autors (o un per qui només té la primera per recuperar) no vol dir que es pugui obviar un cert coneixement d’Aristòtil, Marx, Kant, Hume, Epicur o Hobbes, per exemple.

UN PENSAMENT FÈRTIL

En La genealogia de la moral, Nietzsche concreta en la revolució francesa un moment decisiu en el domini de Judea, símbol de la moral dels febles, com un triomf casi definitiu sobre la moral dels forts, simbolitzada per Roma. El domini del ramat, de la majoria, sobre els que no poden ni volen passar desapercebuts, la minoria. Però, la figura de Napoleó marca un contrapunt en aquest esdeveniment, al considerar-lo una nova encarnació dels valors aristocràtics, una síntesi entre ésser inhumà i superhome. 

Una vegada més trobem el doble perfil del pensament de Nietzsche, allò que el fa a la vegada atractiu i repulsiu. Per un costat, l’afirmació de la vida a partir de la idea del etern retorn enfront de la renuncia i l’autonegació. Per l’altre, la crueltat i la inhumanitat que ens pot trametre un personatge com Napoleó o, metafòricament, les aus de rapinya quan es cruspeixen un anyell tendret.

Probablement, aquest és el fet que fa que les paraules de Nietzsche siguin un terreny molt fèrtil per aprendre a pensar de forma autònoma i crítica.

SINCERITAT I HUMANITAT

El principal repte de l’ètica deontològica de Kant, en front les ètiques de la felicitat, és trobar un fonament sòlid als valors, que no acabin diluint-se en el relativisme de les conseqüències de l’acció. Si la sinceritat és un valor, no pot estar subjecte al principi de màxima felicitat, ja que aleshores mentir podria ser considerat bo i, per tant, la falsedat  podria ser considerada un valor. I, si els valors són allò que preferim, sembla contradictori poder compaginar la preferència per la sinceritat amb la de la falsedat.

Però per l’altra part, i malgrat considerar habitualment preferible la sinceritat a la falsedat, en determinades circumstàncies podem valorar com millor el fet de mentir que no pas dir la veritat. I, fins tot, considerar que, per exemple, la veritat és un acte de crueltat i, per tant, a les antípodes del que podem acceptar com a bo o preferible. El contrari de la crueltat és la humanitat, i també acostumem a preferir-la i considerar-la un valor.

Els valors, allò que seria un deure per al deontologisme, a vegades xoquen entre ells i és impossible satisfer les exigències d’un i de l’altre, de la sinceritat i la humanitat, seguint l’exemple. Aleshores, per poder escollir quin dels dos ha de prevaldre, potser és el moment de donar la paraula al utilitarisme per establir una jerarquia, i decidir en funció del principi de màxima felicitat.

UTILITATS

Hi han moltes entrades amb l’etiqueta Mill, algunes molt recomanables per a preparar una prova sobre aquest autor. Sobre les comparacions, la d’ètica, Utilitarisme vs. Deontologisme, i la de política, Llibertat o alienació. Entorn els conceptes fonamentals del utilitarisme, La virtut per a Mill i Felicitat, llibertat i solidaritat. Del concepte de llibertat i el liberalisme polític, La democràcia: mitjà o finalitat?

Per altra part, una prova de Mill és l’oportunitat ideal per a poder valorar el sentit crític al poder expressar l’opinió sobre temes que estan molt connectats amb la vida quotidiana o amb l’actualitat, circumstància poc habitual en proves d’autors d’un àmbit més teòric, com Descartes, Locke o Plató. Les oportunitats cal aprofitar-les, però s’ha d’estar en condicions de fer-ho.

INTERROGANTS

Acabo de repassar les entrades amb l’etiqueta determinisme. Tres de les quatre parlen de l’opció que planteja la possibilitat de conciliar el determinisme amb la llibertat, la posició de Mill i Hume, que només troba significat a la idea de llibertat externa i rebutja la de llibertat interna o lliure albir. Sobre aquesta proposta conciliadora de caràcter empirista, no crec que valgui la pena afegir res al que ja ha quedat escrit, perquè em sembla prou clar, i només puc recomanar la lectura de les tres entrades.

L’altra entrada, fa referència al conductisme i a uns experiments de condicionament de Watson, amb un vídeo inclòs. Tornar-lo a veure m’ha provocat uns interrogants sobre la proposta conciliadora de Hume i Mill. L‘educació que hem rebut ens ha condicionat el comportament a partir de causes o coaccions? O, en altres paraules, el reforç positiu (premi) o el negatiu (càstig), al qual està sotmesa la nostra conducta, no és una coacció que ens obliga a ser d’una manera o d’una altra? 

També podríem pensar si, en la concepció psicoanalítica, el superjo, aquesta mena de censura i repressió inconscient, coacciona el nostre comportament? Aleshores, potser el determinisme entra en contradicció també amb el concepte de llibertat externa, no?

LA DIFICULTAT O LA FACILITAT DEPENEN DE LA PREPARACIÓ

En les proves de filosofia hi ha dues preguntes que, en bona part, marquen la diferència i la distància entre la suficiència i l’excel·lència: la primera, que demana mostrar que s’ha entès el text; i la tercera, que exigeix relacionar alguna tesi amb el pensament del autor.

Totes dues qüestions exigeixen un cert domini tant dels textos com del sistema filosòfic del autor objecte d’examen. En el cas de Locke, aquest aspecte és especialment rellevant, ja que en ocasions, tant la comprensió del propi text, com la relació i justificació amb el seu pensament, depenen directament de la lectura dels textos i de no quedar-se en l’explicació superficial del llibre de text. 

Només cal mirar la correcció de la prova de juny de 2014, que entre altres coses exigia referir-se a bona part dels paràgrafs anteriors al text seleccionat. O fixar-se en  l’escassa, per no dir nul·la, informació sobre les qualitats dels cossos en la majoria de manuals. Però aquestes dues circumstàncies també eren presents, per exemple, en les proves de la MM, II de Descartes.

Malgrat aquestes dificultats, no hi ha cap mena de dubte que en la majoria dels casos i amb una bona preparació prèvia, els textos de Locke poden acabar sent més entenedors que no pas els d’alguns altres autors. Sobretot si mesurem l‘extensió del que s’haurà de llegir (o en el millor dels casos, rellegir) de cada un d’ells, per anar amb la màxima preparació possible per afrontar la prova.

DESCARTES I L'EDUCACIÓ REBUDA

En les Meditacions Metafísiques (MM) es veu clarament la petjada que va deixar en Descartes la seva formació inicial en una escola dels jesuïtes. En l’estructura de les MM es reprodueix l’ordre establert en els exercicis espirituals per Ignasi de Loiola: comencen amb un exercici d’introspecció i d’autoconeixement del subjecte, del jo. 

Per poder sortir de la subjectivitat del jo i de les seves conseqüències egocèntriques en la seva relació amb els altres i el món, caldrà una mediació. Aquesta no és altra que el coneixement de Déu, principalment del seu exemple humanitzat que és el de Jesús. Només aleshores, es pot interactuar amb la realitat externa al subjecte, el proïsme i la natura, amb amor i defugint l’egoisme.

En el trajecte cartesià la mediació de Déu és condició necessària per poder accedir al coneixement del món extern, perquè és la garantia per poder superar la hipòtesi del geni maligne i superar el solipsisme del jo. Sense poder provar l'existència d'un Déu perfecte i no maligne, Descartes no podria anar més enllà del cogito i refutar el principal argument que havia convertit el dubte metòdic en un dubte universal.

DOGMATISME O FILOSOFIA

Una de les funcions de la filosofia és posar en qüestió algunes de les creences que tenim sense haver-les replantejat mai. Veritables dogmes que normalment no qüestionem, però si els examinem críticament, ens adonem que poden ser creences poc racionals i amb fonaments gens sòlids.

Un primer exemple, és la creença en l’existència d’un món més enllà de les nostres percepcions, sigui de coses com afirma el realisme, o sigui d’idees de la ment de Déu tal i com afirma l’idealisme de Berkeley. L’escepticisme reacciona dient que no podem saber res del que és la causa de les nostres percepcions, ja que el nostre coneixement no pot anar més enllà d’elles. 

Encara que, assumint en part l’opció escèptica, hi ha una altra possibilitat: no podem saber que és la realitat, com diu l’escepticisme, però és millor, més pràctic, seguir creient que existeix una realitat, sigui de taules o de camps de força electromagnètica, amb la que interactuem. Aquesta és la posició del realisme antimetafísic que, en part, podem trobar en M. Gardner o H. Putnam.

Una altra creença qüestionada és la idea que els descobriments i les teories formulades pel coneixement científic empíric ofereixen una certesa absoluta, certesa que només trobem amb les ciències demostratives o formals. En altres paraules, creure que la veritat sobre el món és el que diu la ciència empírica i no reconèixer el seu caràcter provisional. Un coneixement que es basa en una creença que té com únic fonament el costum (Hume) o que, enlloc de formular i provar veritats, només pot refutar explicacions que queden superades (Popper).