QUINA ÉS O HAURIA DE SER LA FUNCIÓ DEL PODER POLÍTIC?

Una de les qüestions que l’actual situació econòmica ha posat sobre la taula és la crisi de l’estat del benestar i un replantejament de les funcions del poder polític en relació al poder econòmic . El Welfare State o estat del benestar va ser el resultat del creixement econòmic i d’una síntesis entre el plantejament democràtic liberal amb diverses correccions socialitzants al voltant de les reivindicacions històriques del moviment obrer. En aquells moments resultava molt raonable la visió liberal d’un poder polític que tenia com a principal funció la protecció dels drets dels seus ciutadans i ciutadanes, drets polítics o de primera generació (tradició liberal) inicialment, i drets socials o de segona generació (tradició socialista) posteriorment. 

Darrerament, en alguns països de la UE, molts governs s’han vist obligats per poders externs a prendre mesures que posen en qüestió aspectes fonamentals d’aquest estat del benestar. De manera que la visió d’un estat protector dels drets de la ciutadania cada vegada està més en qüestió,  i, en canvi, es reforça el punt de vista de la tradició socialista d’un poder polític determinat i al servei del poder econòmic. 

Potser, en l’oposició entre la visió liberal i la socialista només s’expressa la tensió entre el que és (la realitat) i el que hauria de ser (el ideal). I, potser, algunes circumstàncies històriques ens aproximen més al que hauria de ser i altres ens hi allunyen.

CRÍTICA NIETZSCHEANA A LA NOCIÓ DE SUBJECTE

Hi ha un aspecte de la crítica nietzscheana de la metafísica tradicional que és important per entendre algunes tesis fonamentals de la seva crítica a la moral dels febles: la crítica a la noció de subjecte, o, el que és el mateix en termes cartesians, de substància pensant. L’oposició entre el subjecte i l’objecte que caracteritza la filosofia moderna i, de manera especial, la definició d’un subjecte capaç de decidir el seu comportament lliurement, també es posada en qüestió com un dels fonaments d’aquesta moral del ressentiment que segons Nietzsche ha triomfat a occident.

El dualisme antropològic cartesià amb la seva metàfora del pilot (ànima) que governa a una altra realitat física (el cos), o el dualisme kantià entre naturalesa (necessitat) i consciència moral (llibertat), són expressions de la negació de la vida en la mateixa mesura que el dualisme platònic. La metafísica occidental pensa, utilitzant els termes metafòrics del paràgraf 13 de GM, I, que les aus de rapinya poden viure en desacord amb la seva pròpia naturalesa, no manifestar-se com a força, gràcies a un subjecte que pot decidir i governar el propi comportament i obligar-se a ser el contrari del que és, és a dir, un agent "lliure" que és capaç d'autonegar-se. Un mecanisme, una abstracció més que forma part de la construcció de la moral del ressentiment i que és inherent a les seves arrels judeocristianes.