NO TOT S'ACABA AMB LES PAU

Queden, pels alumnes de 1r, recuperacions i millores de nota. La possibilitat de "oblidar-se" de la filosofia fins setembre o de pujar algun puntet de la nota final.

A hores d'ara el més important és saber contestar el que demana la prova. Entre els materials hi ha un bon exemple de com contestar les preguntes d'una prova de filosofia. S'ha de tenir clar.

CONCENTRACIÓ

La millor garantia, no per aprovar, sinó per aconseguir un bon resultat és la concentració, s’ha d’anar a la prova amb tranquil·litat, amb seguretat, amb la ment i el cos descansats. Res d’estudiar molt a darrera hora, i si algú es queda millor fent un repàs suau, que anoti en un full cinc (o quatre, o tres, o dos...) aspectes dels autors seleccionats que no li agradaria que sortissin. A partir d’aquí, pot determinar cinc (o quatre, o tres, o dos...) aspectes a repassar consultant textos, apunts o qualsevol altre material, com el quadre general.

I demà, a adaptar-se al text escollit i a les preguntes de la prova. Però, sobretot, evitar respostes excessives en extensió, els correctors s’han de llegir moltes proves i agraeixen la brevetat i la precisió, i això es reflecteix en la qualificació. Si algú té algun dubte hi ha un model de prova amb orientacions i amb un text de Nietzsche que encara no ha sortit mai.

PS: Segueixo pensant que després de tants anys de fer entrar les Meditacions Metafísiques mai ha sortit la V i l’argument ontològic. No és una predicció, simplement una reflexió del "coach".

... I QUEDA MILL

Les proves a partir dels textos de Mill no acostumen a ser difícils, tampoc ho és el seu sistema filosòfic, combinació d’empirisme, utilitarisme i liberalisme. S’ha de comptar que tampoc no juga un paper molt important en el pensament occidental, al s. XIX hi ha pensadors molt més determinants i influents. Per aquesta raó, molts llibres de text no li concedeixen la profunditat necessària que mereixeria un autor amb textos seleccionats per les PAU.

Un repàs general dels apunts serà més que suficient per no patir problemes, amb el complement necessari de repassar l’oposició amb el deontologisme de Kant, en ètica, i amb el socialisme de Marx, en filosofia política. És molt convenient preparar-se les possibles comparacions, tant de Mill com dels altres autors, de manera general i, després, saber-les adaptar a la pregunta que surti a la prova. 

Per exemple, a la prova de setembre de 2014 es demanava comparar la concepció de Mill sobre “com hem d’actuar”.  Per a l’utilitarisme s’ha d’actuar en funció de si les conseqüències de l’acció tenen la tendència a augmentar la felicitat, la finalitat. A partir d’aquí és fàcil plantejar la comparació en termes d’oposició amb Kant, que diu que s’ha d’actuar en funció del deure i no les conseqüències. 

Ja que parlem de Mill, s’hauria de recordar la gran utilitat que podria tenir que arribessin, mitjançant els comentaris, dubtes i preguntes. El “coach” podria resoldre’ls o contestar-los.

LINKS PER LOCKE

Té relació amb la dispersió dels textos seleccionats per les PAU de l’Assaig, també amb la pobresa que habitualment els manuals tracten l’epistemologia de Locke i l’aïllen de la mecànica newtoniana, però tot plegat fa de Locke un autor incòmode. I més, si partim d’algun exemple, com el de la prova de juny de 2014 que per poder justificar bé una tesi del text s’havia de recordar el contingut de tot el capítol seleccionat (L. I, Cap. 2, 1-5.) Mireu la correcció.

En una entrada anterior, SOS Locke, ja hi havia una guia per no perdre’s entre la dispersió dels textos. També hi ha una presentació del més important de l'empirisme de Locke amb referències directes als textos seleccionats.

Els textos de filosofia política, del 2n tractat sobre govern civil, acostumen a resultar molt més assequibles i amb un repàs de la presentació de filosofia política i amb una atenció especial al capítol XIX, que parla del dret a a la revolta, n’hi ha prou per anar amb tranquil·litat a la prova.

NIETZSCHE: UN FILÒSOF MUSICAL

En general, Nietzsche és un pensador atractiu pels estudiants de batxillerat, però els seus textos poden resultar difícils sobretot si es treballen des d’una perspectiva, diguem-ne, cartesiana. La majoria de lectures de filosofia s’han de treballar metòdicament i és recomanable fer-ho així, és a dir, per entendre-les s’ha d’arribar a l’evidència i el camí són l’anàlisi i la síntesi. Els textos de Nietzsche s’han d’afrontar des d’un punt de vista diferent, de forma intuïtiva i no racional (en una entrada anterior ja parlàvem d’aquesta oposició que estableix al final de Sobre veritat i mentira en sentit extramoral). 

Llegir Nietzsche és deixar-se arrossegar per les seves paraules i entendre que no són més que metàfores, susceptibles de múltiples interpretacions, sovint contradictòries. Igual que una mateixa peça musical ens pot transmetre unes sensacions i imatges divergents  i l’audició és una experiència única i individual, la lectura dels seus textos també ho ha de ser. En aquest sentit, podíem dir que Nietzsche és un filòsof musical. 

Des dels seus principis, la música sempre va ser un element important per la filosofia de Nietzsche, que inicialment veia en l'opera de Wagner una recuperació de l'esperit dionisíac, de l'afirmació de la vida, que la filosofia grega, Plató, va arraconar. També els seus textos han estat font d’inspiració de peces musicals. F. J. Strauss va composar el poema simfònic Also sprach Zaratustra inspirant-se en l'obra més original i determinant de Nietzsche i en les seves idees sobre el superhome. Més tard, S. Kubrick va utilitzar aquesta peça musical a l'inici del seu film 2001, A space odyssey, quan es produeix el pas del simi al humà, una referència directa al primer discurs de Zaratustra.

TOT DESCARTES: 1 IMATGE

El caràcter metòdic i organitzat del seu sistema filosòfic i l’àmplia correspondència entre els textos seleccionats i el que s’acostuma a explicar en els manuals, són dos factors que fan que Descartes pugui semblar fàcil d’estudiar. El que pot resultar més complicat és algun text, per exemple, el de la prova de l’existència de les coses materials (MM, VI).

En algunes ocasions, hem comparat el sistema cartesià amb una escala: per pujar al següent esgraó cal haver pujat l’anterior. Aquesta escala, a part de recordar-vos el trajecte que inclouen els textos seleccionats, posa l’atenció en dos aspectes importants que sovint no queden prou clars en les explicacions dels llibres de text. 

PLATÓ: LES IDEES I LA JUSTÍCIA

Quan ens proposem repassar Plató el primer que ens trobem en qualsevol manual és la teoria de les Idees. L’existència d’unes realitats objectives, és a dir, independents de la ment humana i de caràcter no material. Que una Idea sigui una “cosa” no material esdevé difícil d’entendre per qui està acostumat, com ho estem la majoria, a considerar les idees productes del pensament, representacions de la ment, conceptes. 

Per això, com fa en algunes ocasions Plató, seria més adequat parlar de Formes o essències, ja que són els models de les coses, la seva causa formal en llenguatge aristotèlic, i per això, perquè són models i no còpies, són més reals i permanents que les coses. Les formes o essències són la veritable realitat, el coneixement de la qual està reservat a uns pocs privilegiats.

Deixant de banda les influències dels eleàtics sobre problema del canvi, per què Plató vol provar que les Idees són la veritable realitat? Una possible resposta: així pot superar el relativisme que ha fet impossible definir l’home just en el 1r llibre de la República. Si la idea de justícia és subjectiva o relativa, qualsevol acció pot ser justa o injusta, qualsevol règim polític pot ser-ho. I Plató no pot acceptar que el règim democràtic que va condemnar a Sòcrates sigui just. 

Per aquesta raó vol provar que és objectiva, immutable i inaccessible per la majoria, perquè sigui el model per definir el que és just o injust. I així justificar la seva proposta d’un govern aristocràtic, dels millors, dels que tenen la formació per poder sortir de la caverna.

Des de la nostra perspectiva i tenint en compte que la democràcia representativa ja és selectiva, cal observar el següent : les decisions, en moltes qüestions importants, no estan en mans de la voluntat popular o dels seus representants, sinó dels experts, dels que tenen més coneixement en aquell àmbit(ciència i no opinió, diria Plató). No sé si serà just o injust, però és així.

COACHING PER LES PAU

Les darreres tendències en el món educatiu manifesten la voluntat d’acabar amb el professor-docent, dedicat a la transmissió de coneixements, i anar cap el professor-entrenador que centra la seva activitat en l’acompanyament dels estudiants en el seu procés formatiu. I en aquest cas, acompanyar significa potenciar les capacitats i habilitats i donar recursos per superar les limitacions.

Davant del repte de la prova PAU, ara ja no es tracta d’adquirir nous coneixements sinó de treure el màxim profit dels que ja tenim, solidificant-los i experimentant estratègies per aconseguir fer de la prova un tràmit amb mínimes dificultats.

Per tant, en entrades successives i a partir dels cinc autors que poden protagonitzar la prova, intentarem oferir diverses eines que serveixin per orientar aquest esforç final. En aquest punt, serà molt important la participació, plantejant dubtes, preguntes i neguits. La possibilitat d’inserir comentaris a cada entrada obre la porta a aquesta participació i sense ella difícilment aconseguirem que aquest acompanyament sigui efectiu.

Per començar, i partint de la tipologia de prova que s’ha de superar, hauríem d’organitzar aquests entrenaments finals al voltant d’uns aspectes concrets de cada autor:

1. Els textos seleccionats per les proves PAU: s’ha de tenir clar de què parlen, quins aspectes desenvolupen, quina és la seva finalitat.

2. El sistema (ontologia, epistemologia, antropologia, ètica i política) i els principals conceptes que l’articulen.

3. El seu paper i importància en el transcurs del pensament occidental, en relació a les qüestions filosòfiques importants i a altres autors.

4. La fecunditat i la vigència d’alguns dels seus plantejaments.

CARES NOVES, VELLES POLÍTIQUES

L’actualitat política espanyola i la convocatòria de unes noves eleccions, paradoxalment, ens retorna a situar-nos  de nou en els vells debats de les dues tradicions polítiques més importants: la que neix del pensament i l’acció política liberal, concentrat en el s. XVIII, i la que té els seus orígens en el pensament i l’acció socialista de la segona meitat del s. XIX.  Les noves formacions polítiques, a part de  les cares noves i aspectes formals i simbòlics, clarament es poden identificar amb aquestes dues tradicions.

Tampoc podem oblidar que en el transcurs històric i en la interacció política aquestes dues tradicions s’han influenciat mútuament i bona part de les opcions polítiques barregen, en diferents proporcions, ambdós ingredients. Igual que passava en ètica, en l’oposició entre el deontologisme i teleologisme (utilitarisme), on es podia proposar una mixtura que fes compatibles els principis amb les conseqüències, en l’àmbit polític s’hauria de cercar la barreja ideal entre llibertat i igualtat, entre la tradició liberal i la socialista.

Hi ha hagut molts intents teòrics en aquest sentit, la teoria de la justícia de J. Rawls és un bon exemple. A nivell pràctic, el que seria desitjable, que les persones puguin ser lliures i iguals en drets, encara sembla un somni. Un somni del que ens podem allunyar o apropar.

MACHT POINT

Davant de la diversitat d’objectius per la prova final, és fa difícil parlar d’un autor en concret i millor centrar-se en orientacions de caràcter procedimental:

1. S’ha de mostrar que enteneu el text en la seva complexitat (poden ser textos bastant llargs).

2. S’ha de mostrar la capacitat de relacionar les tesis del text amb la filosofia de l’autor i no quedar-se en una pura reproducció. Saber un autor és entendre’l.

3. S’ha de mostrar la capacitat de relacionar (comparar) les tesis de l’autor amb les d’altres autors, en relació als problemes bàsics que s’ha plantejat històricament la filosofia.

4. S’ha de mostrar que la lectura d’un autor “clàssic” serveix d’inspiració per pensar de forma autònoma i crítica.

Si així ho feu, triomfareu!

PS. Hi ha un quadre general resum que pot servir de guia pel darrer repàs.

L’UTILITARISME I EL DOLOR

En determinades circumstàncies, pot semblar que el principal obstacle per la felicitat és el dolor físic. Epicur sembla que va patir una malaltia molt dolorosa al final de la seva vida i això no li va impedir gaudir i ser feliç en molts aspectes. En situacions complicades, una bona companyia i l’estimació dels altres és més efectiva que molts analgèsics. 

Des d’un punt de vista més social, Mill plantejaria que l’ideal utilitarista, associant felicitat i virtut, aconsellaria fugir de l’egoisme i tenir en compte, a l’hora d’afrontar el dolor, que si el que en aquells moments fas contribueix a la felicitat dels que t’envolten, aleshores et serveix per gaudir dels plaers més elevats, els que es deriven del nostre caràcter social.

PS. Un consell per la prova de Mill: s’han d’estudiar com a mínim dos autors més. Kant per l’ètica i Marx per la política. Sobre aquest darrer doneu una mirada a http://isidreteixido.blogspot.com.es/2015/04/llibertat-o-alienacio.html

EL PROBLEMA DE LA LLIBERTAT

A l’hora de treballar la polèmica entre deterministes i indeterministes, el problema de la llibertat, el que costa més d’entendre és el punt de vista que considera que no hi ha cap conflicte entre l’afirmació del determinisme i l’afirmació de la llibertat. Els que oposen llibertat i determinisme parteixen del concepte de llibertat interna, en el sentit que el comportament no està causat, determinat per causes.

Els partidaris de fer compatible determinisme i llibertat, Hume i Mill, consideren que aquest concepte de llibertat interna és un concepte metafísic o, en altres paraules, una idea sense impressió que no té cap mena de significat. No tenim cap impressió d’haver actuat sense cap causa, i en canvi, quan tenim la sensació o impressió de ser lliures és quan no actuem coaccionats. Per tant, la polèmica desapareix quan és considera que l’única llibertat de la qual en podem tenir idea és de la llibertat externa o absència de coacció, i a partit d’aquí no hi ha cap conflicte entre llibertat i determinisme. El problema de la llibertat és un pseudoproblema.

SOS: LOCKE

Ara per ara, a la vista de les proves PAU que han sortit de l’Assaig de Locke, encara no han aparegut textos de les parts més difícils dels fragments seleccionats. Bàsicament ha sortit la crítica a les idees innates, que constitueix la part més assequible (Llibre I, capítol II, seccions 1-5). Les altres parts encara no han fet acte de presència, però, si formen part de la selecció, serà perquè, tard o d’hora, poden aparèixer. Cal preparar-les bé.

El problemes que acostumen a presentar-se en la resta de textos possibles (Llibre II, capítol VIII, seccions 1-26; Llibre IV, capítol II, secció 14; Llibre IV, capítol IV, seccions 1-12) provenen de la seva dispersió que no afavoreix gens la seva comprensió. Per això, cal tenir clar de que tracta cada part.

Llibre II, capítol VIII, seccions 1-26: Locke parla de les idees simples derivades de la sensació i de la seva relació de semblança amb les qualitats o poders de l’objecte per produir idees en la ment (primàries, secundàries i poders).

Llibre IV, capítol II, secció 14: Aquí, després d’explicar els dos primers graus de coneixement (intuïtiu i demostratiu) en les seccions anteriors del capítol, Locke afirma l’existència d’un tercer grau, el sensitiu, pel qual coneixem amb certesa l’existència de les coses.

Llibre IV, capítol IV, seccions 1-12: en aquesta darrera part, Locke parla de la realitat de les idees, és a dir, si tenen alguna relació amb les coses, si representen alguna cosa que s’ajusti a la realitat. En el cas de les idees simples i de les complexes, excepte les de les substàncies, no hi ha cap mena de dubte, unes són efecte dels poders de l’objecte i les altres són models que són reals en la mesura que els apliquem a les coses. L’altre cas, les idees de substàncies concretes, la realitat del seu coneixement està limitada a l’experiència (associació d’idees simples coexistents) que ens ofereix una còpia, potser no gaire exacta, de la realitat d’aquella substància.

CIÈNCIA I REALITAT

En un article recent al diari La Vanguardia, l’escriptor Luis Racionero ens parlava de les relacions entre Religió i Ciència. I deia que es podia parlar de 6 nivells de realitat: el físic, el biològic, el mental, el subtil, el causal i el darrer. Els tres primers són l’objecte d’estudi de les ciències i el pensament racional:  de la física i la química, el primer, de la biologia, el segon, i del mental la psicologia i la filosofia. Els altres tres nivells entrarien en l’àmbit del que és religió, segons l’article: “El nivel sutil es el ámbito de la religión de los santos, es decir, la que alcanza la intuición visionaria, angélica o arquetípica. El nivel causal es el de los sabios que buscan la disolución del ego y trascender el sujeto y la experiencia. Del último no se puede hablar, porque está más allá de la realidad y no hay palabras para ello.”

Segons Racionero, en el coneixement de cada nivell de la realitat cada disciplina engloba la de l’anterior, la biologia utilitza la física i la química, però la física no utilitza la biologia. És a dir, els nivells de realitat inferiors no poden incloure els superiors i el que és superior no es pot explicar a partir del que és inferior. 

Tota una invitació a plantejar-se una qüestió important: els límits del coneixement científic són els límits de la realitat?

ÉS MÉS FÀCIL CONÈIXER LA MENT QUE EL COS?

En una entrada de fa dos anys, a partir del comentari d’una obra del neuròleg A. Damasio, comentàvem que els coneixements científics actuals sobre la ment humana fan insostenible considerar-la independent del cos, L’error de Descartes. La qüestió que queda oberta és si aquesta afirmació serveix per justificar la reducció de la ment al sistema nerviós central, no és el mateix considerar que la ment no és independent del cos que considerar que no va més enllà del que és biològic.

Els fenòmens biològics estan sostinguts per fenòmens fisicoquímics, però van més enllà d’ells. Tanmateix, els fenòmens psíquics estan sostinguts en els biològics (i aquests en els fisicoquímics), però no es poden reduir ni a uns ni als altres. Entre les relacions de camps electromagnètics i la transmissió d’estímuls neuronals hi un salt important de dimensió: el que va de la matèria inorgànica a la vida. Entre els estímuls neuronals i l’activitat de la ment també hi ha un salt important.

Si comparem el nostre coneixement actual del cos i les seves malalties amb el de la ment i les seves malalties, el que sí ens hauria de quedar clar és que, al contrari del que diu Descartes (al final de la 2a MM), és més difícil que la ment es conegui ella mateixa que no pas que conegui el cos.