P. Hazard, en la seva obra La
crisis de la consciencia europea, comença el capítol dedicat a Locke amb un
comentari molt encertat per entendre el paper fonamental que juga la seva filosofia
empirista en la història de les idees:
Fontenelle explicaba a su discípula marquesa, mientras contemplaban juntos
las estrellas que la filosofía estaba fundada en dos cosas: en que se tiene la
mente curiosa y los ojos malos. De suerte que los filósofos se pasan la vida no
creyendo lo que ven y tratando de adivinar lo que no ven: estado insoportable.
Sería grato, por el contrario, no preocuparse de lo que no se ve y creer lo que
se ve. Un sistema del mundo que cumpliera una y otra de las condiciones sería
un beneficio para los hombres; los salvaría
de la duda.
En efecte, l’empirisme de Locke és
una primera gran contribució a aquest nou “sistema del món” que no posa en
dubte el que veu i no es preocupa del que no es veu, una nova concepció del món
que té la seva expressió en la mecànica newtoniana i en el rebuig a acceptar
hipòtesis que no es puguin justificar amb fets, limitant el coneixement humà al
que ens ve donat per l’experiència. Per això, començarà l’Assaig amb una
refutació de l’innatisme.
Però aquesta fidelitat al que es
veu, no comporta una concepció ingènua de creure que el que veiem sigui fidel a
la realitat vista, sovint associada a un empirisme mal entès. Les qualitats que
observem en els cossos no són totes objectives. Els colors, per exemple, la
percepció de color groc que tinc quan miro una llimona, no s’assembla a cap
propietat de la llimona, sinó que és l’efecte d’un poder que té aquesta llimona,
en determinades condicions de llum, que em fa veure-la groga. Com aquest poder
no el puc veure, només puc percebre els seus efectes, no val la pena
preocupar-se gaire en saber en que consisteix, ja que estaríem tractant d’endevinar
el que no veiem i acabaríem per posar en dubte el que veiem.
