LES CARES DEL REALISME

La gran majoria de pensadors de la filosofia occidental és realista, és a dir, defensen que existeix una realitat objectiva independent del subjecte. Però, la qüestió que es planteja immediatament, què és aquesta realitat, esdevé clarament una qüestió metafísica, ja que ens estem preguntant quina és la causa de les nostres percepcions, una causa que està, paradoxalment,  més enllà de les nostres percepcions. A partir d’aquí les respostes són múltiples, com en qualsevol discussió de caràcter metafísic.

Algunes de les darreres formulacions del realisme han volgut fugir d’aquest carreró sense sortida en el que acostumen a desembocar les disputes de caràcter metafísic. El seu plantejament és un realisme pràctic o pragmàtic inspirat en les crítiques escèptiques a l’especulació ontològica. En aquesta direcció, trobem el realisme que ens planteja M. Gardner (El món: Per què no sóc sol·lipsista?)  o el realisme intern o pragmàtic de H. Putnam que ja havíem tractat anteriorment.

Per cert, el títol d’aquesta entrada està directament inspirat en el d’un llibre de Putnam, The many faces of realism.

PACIÈNCIA

Acostumats als relats més o menys lineals, amb un principi o plantejament, un nus i un desenllaç, la lectura de les MM (Meditacions metafísiques) acostuma a esdevenir bastant més complicada. Més que a un camí rectilini, el trajecte cartesià a les MM a vegades sembla la carretera que puja a un port de muntanya, amb pujades, baixades i canvis de direcció.

I continuant amb la metàfora, en un camí recte és molt difícil, per no dir impossible, perdre’s. En canvi, en un d’extremadament sinuós, és fàcil tenir la sensació durant el trajecte que estem perduts. Però aquesta sensació, com ens els trajectes de debò, s’acaba esvaint quan s’arriba a la destinació. El mateix passa amb les MM, per exemple a la VI, quan Descartes, abans de provar l’existència de les coses materials, es dedica a convèncer al lector de que, en contra del que creia ell mateix i defensava l’escolàstica aristotèlica, el coneixement proporcionat pels sentits i la imaginació no ens permet arribar a conèixer de forma indubtable el món extern i el propi cos. Per això, la lectura de Descartes, per ser profitosa, demana molta paciència.