LA DEMOCRÀCIA: MITJÀ O FINALITAT?

En el seu assaig Sobre la llibertat, un dels màxims exponents del pensament liberal, J. S. Mill, deixava ben clar que la finalitat de tota associació política és garantir al màxim la llibertat individual, limitada necessàriament per la llibertat dels altres, i aquest és l’eix del concepte de democràcia liberal de caràcter representatiu. L’existència d’uns drets subjectius de cada persona, naturals i inalienables, és la concreció d’això tant abstracte que anomenem llibertat, i la seva protecció o conciliació és l’objectiu del poder polític. Els mitjans per fer-ho són el reconeixement explícit d’aquest drets,  la independència entre els diversos elements del poder polític (legislatiu, executiu i judicial) i la sobirania popular, expressada amb eleccions. 

Bona part del pluralisme polític ve determinat per la concepció que es tingui dels drets humans: la tradició liberal centrada en els drets polítics i el dret de propietat; la tradició socialista (en el sentit més ampli) en els drets socials i el dret al benestar. Per la tradició liberal, la intervenció política en economia ha de ser mínima, per la tradició socialista aquesta intervenció és necessària per a reduir desigualtats. Moltes crítiques actuals als sistemes de “democràcia liberal” tenen a veure a la manca de compromís amb la igualtat, i molts experiments de “democràcia socialista” pateixen per l’absència o el menyspreu dels drets de primera generació que tenen com eix la llibertat. 

Sovint confonem els mitjans per la finalitat. En els darrers anys, molts discursos pretenen fer de la democràcia una finalitat en si mateixa, la qüestió és votar i que la majoria pugui obligar a la minoria. Aquesta confusió està en la base de moltes mistificacions del concepte de democràcia i permet que molts règims autoritaris, pel fet de convocar eleccions i votar, puguin ser considerats democràtics. La veritat és que, per diferenciar-se de la democràcia liberal, la majoria d’aquests règims polítics acostumen a acompanyar el concepte amb complements com popular o orgànica.

LA PREVISIÓ DE PLATÓ

El perspectivisme que manifesta Nietzsche en Sobre veritat i mentida en sentit extramoral és l’atac frontal a la creença en un coneixement objectiu, a la fe interessada en una veritat com a correspondència entre el que diem i el que és. En una entrada de fa dos anys ja comentàvem el caràcter primerenc d’aquest text de Nietzsche, el qual encara està sota l'ombra de Schopenhauer i la seva distinció entre el món no autèntic de la representació (coses, fets, idees) i el de la voluntat (forces convergents i divergents). Aquest món de la voluntat només es accessible per intuïció. 

Per això, el text de Nietzsche acaba amb l’oposició entre l’home racional i l’intuïtiu. El primer, el que coneix la realitat (l’ésser) i arriba a la veritat, negant el seu caràcter dinàmic i contradictori, el filòsof i/o el científic. El segon, el que interpreta la realitat (l’esdevenir) acceptant el desordre i  la contradicció, l’artista que no oblida el caràcter doblement metafòric del llenguatge. En aquesta direcció, el Zaratustra, és el millor exemple d’aquest llenguatge artístic, és una gran metàfora del propi Nietzsche, del seu pensament i de la seva vida.

Precisament la primera manifestació sistemàtica d’aquest home racional, va ser el platonisme. Per a Nietzsche tot el pensament occidental  no és altra cosa que una reformulació del de Plató, que imposa la racionalitat socràtica, aliada fonamental de la revolta dels esclaus en la moral. 

Quina casualitat, Plató considerava que en el seu estat ideal, fonamentat en el govern dels savis racionals, els poetes no hi tenien lloc, perquè estaven doblement allunyats del coneixement de la veritable realitat. Per a ell, si la gent normal està al fons de la cova i pren la realitat sensible, l’aparença o una còpia de les Idees, com a vertadera, els poetes amb les seves metàfores fan una còpia d’aquesta còpia, de la realitat sensible en canvi constant, i ens allunyen més del veritable coneixement. Sense cap mena de dubte, l’home racional, Plató, havia d’expulsar de la seva república aquesta mala influència, l’home intuïtiu, l’artista. Perquè la racionalitat és previsora.