MESTRES I DEIXEBLES

Un dels arguments més clars contra el dualisme platònic el trobem, paradoxalment, en un diàleg de Plató, Parmènides, del període crític o de vellesa. El diàleg s’estableix entre un jove Sòcrates i un vell Parmènides, el qual es dedica a exposar diverses crítiques a la teoria de les Idees. La darrera d’elles planteja que si les Idees no pertanyen al món sensible, aleshores, no hi ha connexió entre idees i coses i, per tant, no poden ser objecte de coneixement. Aquesta és una de les crítiques bàsiques que Aristòtil farà a l’ontologia platònica, l’essència d’una cosa particular no pot estar separada d’aquesta cosa i només la podrem conèixer a partir del coneixement, inicialment particular, d’aquesta cosa. 

Davant d’aquesta autocrítica, els experts acostumen a reaccionar amb perplexitat. Alguns, intentant salvaguardar la coherència del sistema platònic, diuen que Plató intenta evitar males interpretacions d’alguns dels seus deixebles. O potser, i és nomes una hipòtesi, l’alumne avantatjat de l’Acadèmia, el jove Aristòtil, havia també "ensenyat" alguna cosa al seu mestre.

En aquest cas, Plató dóna una veritable lliçó pels futurs docents.

LINGÜÍSTICA CARTESIANA

Una de les qüestions més importants de les disputes entre racionalistes i empiristes de l’època moderna és l’existència de coneixements innats, independents de l’experiència. En contra del que deien els racionalistes, des del punt de vista empirista, no hi cap contingut a la ment independentment de l’experiència..

Una aportació a aquesta polèmica, des d’una perspectiva molt diferent i en la segona meitat del s. XX, la va fer Noam Chomsky (1928, Filadèlfia), important lingüista i intel·lectual nord-americà. Chomsky afirmava que existia un coneixement innat de unes regles universals de la gramàtica. La seva justificació estava centrada en el concepte de competència lingüística: els infants són competents al parlar i tenen la capacitat de fer construccions i dir frases que no han sentit mai. No és casual que el títol d’una obra de Chomsky sigui Lingüística cartesiana.

200 ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE G. BOOLE

Ell va obrir el camí cap a la lògica matemàtica.

EL CRITERI DE LA MAJORIA ÉS EL MILLOR ?

Per a Plató, sabem que la resposta a aquesta pregunta és indiscutiblement negativa, i per a ell la democràcia, especialment sota la forma atenesa de caràcter assembleari, era un règim polític degenerat només preferible en relació a un règim tirànic. Era el govern de la majoria ignorant, de la massa, per sobre de les elits il·lustrades.

Però, en les democràcies parlamentàries actuals la voluntat popular passa per una diversitat de filtres que fa que, en moltes ocasions, sigui difícil establir una correspondència entre el que vol la majoria i el que acaben aplicant aquells governants que han estat escollits per la majoria. Sovint ens escandalitzem del resultat d’unes eleccions i pensem en com és possible que la majoria segueixi votant a tal o qual partit. I no tenim en compte que les decisions dels electors venen condicionades per multitud de factors, que tenen més a veure amb les campanyes de marketing  i els mecanismes de condicionament de l’opinió pública, que en l’expressió d’una voluntat que sigui el resultat d’una deliberació racional.

Ara que seria possible en molts països avançats consultes immediates a la ciutadania sobre qüestions importants, ens emportaríem moltes “sorpreses” dels resultats d’aquestes consultes i ens trobaríem amb situacions, com el que va succeir recentment a Grècia amb el referèndum que va convocar Tsipras, en que seria del tot impossible portar a la pràctica les decisions de la majoria sense portar la societat a la ruïna.

Les crítiques platòniques a la democràcia segueixen tenint un sentit en l’actualitat i ens haurien de servir per pensar en una regeneració dels mecanismes de participació política. Però, sobretot, ens haurien de guiar per donar molta més rellevància a la formació dels ciutadans i ciutadanes i a la promoció dels valors cívics. I així, continuar poder pensant que el democràtic és el menys dolent dels sistemes polítics possibles, encara que per a Plató sempre quedin per davant els impossibles.

UNA FORMA D'ESTUDIAR DIFERENT

Quan ens trobem una nova classe de repte, com la primera prova de filosofia, és fàcil caure amb el fatalisme, pensar de manera conformista i fàcil, i considerar que no val la pena esforçar-se gaire, ja que tampoc servirà de molt. I encara és més fàcil, si l’atenció a durant les primeres setmanes de classe ha estat intermitent. Perquè aleshores, s’acaba creient que podrem superar la prova, completament diferent a les que s'han afrontat fins ara, amb els mateixos mecanismes que fins al moment, en altres matèries, han funcionat. I, habitualment, no és així. Aleshores, els resultats no acompanyen i es reforça la sensació d’impotència davant d’una matèria que no hauria de presentar cap problema. 

Per què no hauria de representar cap problema? La resposta és ben senzilla: només es requereix escoltar i llegir, parlar i escriure. I aquestes activitats només tenen un aspecte que les pot fer problemàtiques: depenen de la voluntat.

Per reforçar aquesta voluntat necessària per a superar aquesta primera prova, deixo aquest esquema dels elements que teniu per a preparar-la, ja que hauria d'haver quedat prou clar que una matèria diferent i unes proves diferents, requereixen una forma d’estudiar diferent.

ÉS UTÒPIC TREURE UN 10 DE FILOSOFIA (O UN 9, UN 8 O UN 5)?

És utòpic treure un 10 de filosofia (o un 9, un 8 o un 5)?

Si hem de fer cas al que diu el text de H. Marcuse del dossier, només pot ser considerat utòpic el que de fet està en contradicció amb les lleis de la natura. I si fins ara hi ha hagut casos d’alumnes que han tret un 10, vol dir que no és utòpic treure un 10 de filosofia. El mateix serveix pel 9, pel 8 o pel 5!

És just treure un 10 de filosofia (o un 9, un 8 o un 5)? Depèn del concepte de justícia i, sobretot, del que faci cadascú/cadascuna per treure’l, sigui un 10, un 9, un 8 o un 5!

Poder, es pot!

Bona sort!

PROVA PAU, PROVA DE SEDUCCIÓ

Acabo de veure per la televisió estudiants abans d’entrar a les proves PAU, fent un repàs de darrera hora. Més que res, és un exercici  mental per agafar més confiança abans de la prova. No és moment d’adquirir nous coneixements, sinó de tenir ben organitzats i connectats els que ja tenim. El quadre general d’ahir intenta contribuir a aquest repàs final.

Per altre banda, no cal oblidar que sovint els resultats de moltes proves de filosofia queden per sota de les expectatives per no fer el que és demana i no adaptar-se a la prova.

Les respostes han de ser precises i, especialment la 3 i la 4, breus. Evitar exposicions generals del pensament de l’autor que substitueixin la resposta directa a la pregunta 3 és molt important. No caure en una comparació d’altres temàtiques i, sobretot, centrar-se en el que es demana comparar és fonamental en la 4. 

Només cal recordar que el corrector no té una cinquantena d’exàmens per endavant, sinó 500! Si una prova de filosofia requereix per a corregir-la, pel cap baix, uns 10  minuts de mitjana, són més de 80 hores, és a dir, 8 hores corregint, durant 10 dies consecutius, això és una veritable tortura per un professor de filosofia! No fer patir al corrector és bàsic per aconseguir uns resultats bons.

Seduïu (intel·lectualment, és clar) al vostre corrector/a, aquesta és la veritable prova.

PREPARACIÓ PAU: FINAL!

Ja no toca estudiar, sinó preparar-se mentalment. Com a molt un petit repàs. Torno a reproduir el quadre general, per a que quedin clares les principals concepcions de cada autor. I que consti, segueixo trobant a faltar una prova de la 5a meditació de Descartes (argument ontològic)..., però no vol dir que surti.

I recordeu: fer un bon examen és adaptar-se a ell, al text i les preguntes, i no voler-lo adaptar al que hem estudiat... Molta sort!

EL DRET A LA REBEL•LIÓ

Tot faria pensar que avui en dia, el pensament polític de Locke hauria de ser el fonament d’una actitud conservadora, però el neoliberalisme actual està molt lluny del pensament clarament revolucionari de Locke. Quan molts governs no garanteixen els drets dels seus ciutadans, el dret a la rebel·lió si el poder polític no compleix amb la seva principal i essencial funció, és més vigent que mai, encara que sigui per via electoral.

Aquesta ha estat la principal aportació que Locke va fer al pensament polític, qualsevol govern només és legítim a partir del consentiment dels seus governats. Malauradament, en ple segle XXI, hi ha moltes formes, sovint no gaire legítimes, d’obtenir aquest consentiment. El control dels mitjans de comunicació, el marketing electoral i el clientelisme polític sovint permeten capgirar aquesta situació i fer que el poder polític no estigui determinat per la ciutadania.

ORIENTACIONS PER COMPARAR LES CONCEPCIONS DE NIETZSCHE

Aquests dies, una de les preocupacions de molts alumnes davant d’una prova trimestral de Nietzsche és amb qui es pot comparar. D’entrada, recordareu que hi ha un quadre general amb els principals filòsofs i els aspectes del seu pensament que són susceptibles d’establir una comparació, val la pena utilitzar-lo de referent.

També és important tenir clar que les comparacions sempre s’articulen a partir dels tres blocs temàtics de la matèria Filosofia i ciutadania: 1. Coneixement-realitat; 2. Ésser humà; 3. Ètica-política. Malgrat que una de les novetats de les PAU per enguany és que en un text que tracti d’un dels blocs, pot estar acompanyat d’una pregunta 4 que faci referència a un altre bloc temàtic, ja hem comentat que en aquesta prova aquesta pregunta farà referència al contingut del text. I com el text és de la Genealogia de la moral (GM), en principi les comparacions han de ser  d’ètica... i  del bloc d’antropologia (ésser humà)!

En relació a l’ètica l’orientació està molt clara, com s’ha de repassar l’utilitarisme de Mill i Nietszche critica, en general, tota doctrina que es pugui considerar una reformulació de la concepció moral del cristianisme (moral dels febles), com passa amb la de Mill, és relativament fàcil establir l’oposició entre aquestes dues a partir de les crítiques que fa Nietzsche a aquesta moral en la GM.

El tema de l’ésser humà apareix clarament en el paràgraf 13 de la GM quan es critica la noció de subjecte, associada a l’existència del lliure albir, que s’estableix amb la moral dels febles: el fort és lliure de ser feble! Aquesta visió de l’ésser humà del cristianisme, com un subjecte lliure i responsable, està clarament formulada a nivell filosòfic en el dualisme cartesià. També hi ha una altra entrada sobre el tema.

MÉS ENLLÀ DEL QUE ÉS BO I DOLENT

Nietzsche acostuma a ser un dels filòsofs més coneguts per les persones profanes en l’àmbit filosòfic. També passa per ser un dels autors que genera més atenció entre els estudiants de Batxillerat, tant de primer com de segon. Mentre el pensament d’un Plató, un Descartes o un Kant acostuma a deixar indiferent a la majoria dels mortals, el de Nietzsche provoca sempre una reacció immediata, sigui d’admiració o de reprovació, però casi mai d’indiferència.

Com ja havíem comentat en alguna ocasió, el mateix Nietzsche ens diu que fins que no tinguem la capacitat de experimentar de forma simultània aquesta admiració i aquesta reprovació, és que realment no hem entès el que ens vol dir. 

Per això, quan el tema surt en converses informals de terrassa de bar i algú manifesta fervor pel seu pensament,  per metàfores com l’etern retorn i el superhome, intento fer-li entendre la seva cara més desagradable i inacceptable, el seu antiigualitarisme  i el seu caràcter antisocial. I just al contrari, quan algú altre manifesta el seu rebuig per aquestes mateixes raons, provo de defensar el vigor i la fecunditat del seu pensament a l’hora de construir-se un mateix i dissenyar la pròpia vida. 

LLIBERTAT O ALIENACIÓ

Ja en algunes ocasions hem comentat les influències socialitzants que trobem en el pensament de Mill, que parteixen de les idees socialistes premarxistes que li van arribar per mitjà del positivisme de Comte. Tanmateix, Mill era molt conscient de les dures condicions de treball i de vida a la que estaven sotmesos els treballadors industrials de mitjans del s. XIX. 

Però en últim terme, Mill no deixa de ser un pensador liberal que creu possible humanitzar el sistema econòmic i social capitalista a partir de l’educació i la promoció de la virtut, entesa com un actitud de conciliació permanent entre els interessos particulars i els socials. Però en aquest punt, la llibertat política, la no ingerència de l’estat en els afers de l’individu, és un element que no es pot posar en qüestió.

I és en aquí on es veu clarament la contraposició entre Mill i el socialisme revolucionari. Per a Marx, aquesta llibertat no és res més que l’expressió política (superestructura) de la llibertat econòmica (infraestructura) que fa possible l’explotació de la classe treballadora. És la llibertat d’uns pocs a costa de la alienació, la negació de la llibertat, de la majoria.

Per al socialisme marxista, l’alienació que no és només de caràcter econòmic, sinó que també representa per als treballadors industrials una negació de la seva essència humana, al reduir la seva vida privada a funcions purament animals: menjar, dormir i reproduir-se.  Els treballadors industrials de l’època no podien escollir entre ser ximples satisfets i Sòcrates insatisfets.

SOM COM ELS RATOLINS DE SKINNER?

El conductisme és una escola psicològica especialment determinista: com el comportament humà és fonamentalment el resultat dels processos d’aprenentatge reforçats amb premis o amb càstigs, la sensació de llibertat que experimentem quan prenem decisions és pura il·lusió. Els humans som, bàsicament, com han volgut que fóssim les institucions i les persones que ens han educat. Deia Skinner: "si està a les nostres mans crear qualsevol situació que sigui agradable a una persona, o eliminar qualsevol situació que li desagradi, podem controlar la seva conducta".

El problema és que aquest plantejament va més enllà de negar la idea metafísica de lliure albir o llibertat interna. Poder controlar del comportament d’una persona representa també negar la noció de llibertat externa que defensen les concepcions antimetafísiques, en el seu intent de conciliar determinisme i llibertat. En altres paraules, el conductisme no és només una explicació del comportament humà de caràcter determinista, és també una tecnologia per controlar la conducta amb processos de coacció externa.

Un exemple molt clar d’aquesta tecnologia conductista és el tractament al que es sotmet el protagonista ultraviolent de la pel·lícula La naranja mecànica, que acaba convertit en una persona incapaç de d’actuar amb violència.

J. LOCKE: REALITAT DE LES IDEES DE SUBSTÀNCIES CONCRETES

LOCKE I LES QUALITATS DELS COSSOS

En la concepció de les diverses classes de qualitats dels cossos, Locke mostra una clara influència de la concepció newtoniana de la llum: la teoria corpuscular de la llum. Ell mateix reconeixerà, en el capítol VIII del llibre II de l’Assaig sobre l’enteniment humà (22), que està fent una incursió en el terreny de la Física, que en aquells temps s’anomenava Filosofia natural.

Locke, per justificar la distinció entre qualitats primàries i secundàries i el caràcter subjectiu de les secundàries, explica en termes propis de la teoria de Newton el mecanisme per el qual es produeixen les idees de tota mena de qualitats. Ens parla d’unes partícules o cossos molt petits, que no podem captar amb els sentits, que van des del objecte als ulls i aquests comuniquen al cervell un impuls que provoca les idees que tenim sobre aquelles qualitats dels objectes.

Però a part de les ressonàncies newtonianes, en la justificació del caràcter objectiu de les qualitats primàries hi trobem, una vegada més, la clara influència de Descartes en els planejaments de Locke. Les qualitats primàries són objectives perquè són inseparables d’un cos i aquest les conserva més enllà dels canvis que es puguin produir en les seves qualitats secundàries. Tot plegat, recorda molt als arguments de Descartes quan parla del tema a propòsit del tros de cera.

LES CARES DEL REALISME

La gran majoria de pensadors de la filosofia occidental és realista, és a dir, defensen que existeix una realitat objectiva independent del subjecte. Però, la qüestió que es planteja immediatament, què és aquesta realitat, esdevé clarament una qüestió metafísica, ja que ens estem preguntant quina és la causa de les nostres percepcions, una causa que està, paradoxalment,  més enllà de les nostres percepcions. A partir d’aquí les respostes són múltiples, com en qualsevol discussió de caràcter metafísic.

Algunes de les darreres formulacions del realisme han volgut fugir d’aquest carreró sense sortida en el que acostumen a desembocar les disputes de caràcter metafísic. El seu plantejament és un realisme pràctic o pragmàtic inspirat en les crítiques escèptiques a l’especulació ontològica. En aquesta direcció, trobem el realisme que ens planteja M. Gardner (El món: Per què no sóc sol·lipsista?)  o el realisme intern o pragmàtic de H. Putnam que ja havíem tractat anteriorment.

Per cert, el títol d’aquesta entrada està directament inspirat en el d’un llibre de Putnam, The many faces of realism.

PACIÈNCIA

Acostumats als relats més o menys lineals, amb un principi o plantejament, un nus i un desenllaç, la lectura de les MM (Meditacions metafísiques) acostuma a esdevenir bastant més complicada. Més que a un camí rectilini, el trajecte cartesià a les MM a vegades sembla la carretera que puja a un port de muntanya, amb pujades, baixades i canvis de direcció.

I continuant amb la metàfora, en un camí recte és molt difícil, per no dir impossible, perdre’s. En canvi, en un d’extremadament sinuós, és fàcil tenir la sensació durant el trajecte que estem perduts. Però aquesta sensació, com ens els trajectes de debò, s’acaba esvaint quan s’arriba a la destinació. El mateix passa amb les MM, per exemple a la VI, quan Descartes, abans de provar l’existència de les coses materials, es dedica a convèncer al lector de que, en contra del que creia ell mateix i defensava l’escolàstica aristotèlica, el coneixement proporcionat pels sentits i la imaginació no ens permet arribar a conèixer de forma indubtable el món extern i el propi cos. Per això, la lectura de Descartes, per ser profitosa, demana molta paciència.