ORIENTACIONS PER COMPARAR LES CONCEPCIONS DE NIETZSCHE

Aquests dies, una de les preocupacions de molts alumnes davant d’una prova trimestral de Nietzsche és amb qui es pot comparar. D’entrada, recordareu que hi ha un quadre general amb els principals filòsofs i els aspectes del seu pensament que són susceptibles d’establir una comparació, val la pena utilitzar-lo de referent.

També és important tenir clar que les comparacions sempre s’articulen a partir dels tres blocs temàtics de la matèria Filosofia i ciutadania: 1. Coneixement-realitat; 2. Ésser humà; 3. Ètica-política. Malgrat que una de les novetats de les PAU per enguany és que en un text que tracti d’un dels blocs, pot estar acompanyat d’una pregunta 4 que faci referència a un altre bloc temàtic, ja hem comentat que en aquesta prova aquesta pregunta farà referència al contingut del text. I com el text és de la Genealogia de la moral (GM), en principi les comparacions han de ser  d’ètica... i  del bloc d’antropologia (ésser humà)!

En relació a l’ètica l’orientació està molt clara, com s’ha de repassar l’utilitarisme de Mill i Nietszche critica, en general, tota doctrina que es pugui considerar una reformulació de la concepció moral del cristianisme (moral dels febles), com passa amb la de Mill, és relativament fàcil establir l’oposició entre aquestes dues a partir de les crítiques que fa Nietzsche a aquesta moral en la GM.

El tema de l’ésser humà apareix clarament en el paràgraf 13 de la GM quan es critica la noció de subjecte, associada a l’existència del lliure albir, que s’estableix amb la moral dels febles: el fort és lliure de ser feble! Aquesta visió de l’ésser humà del cristianisme, com un subjecte lliure i responsable, està clarament formulada a nivell filosòfic en el dualisme cartesià. També hi ha una altra entrada sobre el tema.

MÉS ENLLÀ DEL QUE ÉS BO I DOLENT

Nietzsche acostuma a ser un dels filòsofs més coneguts per les persones profanes en l’àmbit filosòfic. També passa per ser un dels autors que genera més atenció entre els estudiants de Batxillerat, tant de primer com de segon. Mentre el pensament d’un Plató, un Descartes o un Kant acostuma a deixar indiferent a la majoria dels mortals, el de Nietzsche provoca sempre una reacció immediata, sigui d’admiració o de reprovació, però casi mai d’indiferència.

Com ja havíem comentat en alguna ocasió, el mateix Nietzsche ens diu que fins que no tinguem la capacitat de experimentar de forma simultània aquesta admiració i aquesta reprovació, és que realment no hem entès el que ens vol dir. 

Per això, quan el tema surt en converses informals de terrassa de bar i algú manifesta fervor pel seu pensament,  per metàfores com l’etern retorn i el superhome, intento fer-li entendre la seva cara més desagradable i inacceptable, el seu antiigualitarisme  i el seu caràcter antisocial. I just al contrari, quan algú altre manifesta el seu rebuig per aquestes mateixes raons, provo de defensar el vigor i la fecunditat del seu pensament a l’hora de construir-se un mateix i dissenyar la pròpia vida. 

LLIBERTAT O ALIENACIÓ

Ja en algunes ocasions hem comentat les influències socialitzants que trobem en el pensament de Mill, que parteixen de les idees socialistes premarxistes que li van arribar per mitjà del positivisme de Comte. Tanmateix, Mill era molt conscient de les dures condicions de treball i de vida a la que estaven sotmesos els treballadors industrials de mitjans del s. XIX. 

Però en últim terme, Mill no deixa de ser un pensador liberal que creu possible humanitzar el sistema econòmic i social capitalista a partir de l’educació i la promoció de la virtut, entesa com un actitud de conciliació permanent entre els interessos particulars i els socials. Però en aquest punt, la llibertat política, la no ingerència de l’estat en els afers de l’individu, és un element que no es pot posar en qüestió.

I és en aquí on es veu clarament la contraposició entre Mill i el socialisme revolucionari. Per a Marx, aquesta llibertat no és res més que l’expressió política (superestructura) de la llibertat econòmica (infraestructura) que fa possible l’explotació de la classe treballadora. És la llibertat d’uns pocs a costa de la alienació, la negació de la llibertat, de la majoria.

Per al socialisme marxista, l’alienació que no és només de caràcter econòmic, sinó que també representa per als treballadors industrials una negació de la seva essència humana, al reduir la seva vida privada a funcions purament animals: menjar, dormir i reproduir-se.  Els treballadors industrials de l’època no podien escollir entre ser ximples satisfets i Sòcrates insatisfets.