LA CARA I LA CREU DEL PLATONISME

CARA: Hi ha accions i situacions que ens semblen injustes i quan les considerem no podem acceptar que just i injust pugui ser totalment relatiu. La filosofia platònica és la primera resposta sistemàtica al relativisme, al tot s’hi val, representat pels sofistes, fins al punt que ens intenta convèncer de l’existència extramental d’una idea de justícia, que no és només un concepte sinó una realitat no física.

CREU: Però, tampoc ens convenç gaire acceptar que existeixi, encara que sigui només a nivell conceptual,  la justícia en si mateixa, el que és just pel pobre no sembla gaire just pel ric. I, a més, creure que hi un concepte de justícia vertader, implica habitualment la voluntat d’imposar-lo als altres, al sentir-se posseïdor d’una veritat que no tothom reconeix. I Plató compartia aquesta voluntat. 

La  moneda esta girant, què escolliu? Cara o creu?

ENTRE RACIONALISME I EMPIRISME: APRIORISME

La polèmica entre racionalisme i empirisme va ser l’eix principal de la filosofia moderna (s. XVII-XVIII), en bona part propiciada per la revolució científica iniciada per Copèrnic i culminada per Newton. A finals del s. XVIII, Kant, de formació racionalista però influenciat per la lectura de Hume i la ciència newtoniana, formulà una síntesi de les dues concepcions, conciliant aspectes importants de les dues: la ment no és un full en blanc, white paper deien els empiristes, sinó que té uns elements formals a priori que organitzen el contingut del nostre coneixement; però, aquest contingut prové exclusivament de l’experiència, i per tant, en aquesta qüestió, donava la raó a l’empirisme.

Aquests elements a priori formals, és a dir, innats, són les formes de la sensibilitat i les categories o formes del pensament. Les primeres, espai i temps, organitzen les dades de l’experiència i la fan possible. Les segones, la causalitat per exemple, són els esquemes mentals que apliquem a l’hora de processar les dades, com quan pensem que dos fets estan relacionats causalment.

EL SIL·LOGISME: S.O.S.

IMATGES, COSES I IDEES

En aquesta obra de René Magritte (Els dos misteris, 1966), ni la pipa pintada en un quadre sobre el cavallet és una pipa, ni tan sols la pipa que li fa de model és tampoc una pipa, encara que ho semblin. Però, hem de suposar que hi una pipa real darrere les pipes pintades, una pipa real que serveix de model de totes aquestes realitats que no són pipes sinó les seves representacions en imatges.

Per a Plató, aquesta realitat, model de realitats secundàries, és la definició o Idea de pipa, el que fa que un objecte qualsevol pugui ser considerat pipa. ¿O algú ens pot garantir que Magritte, per pintar aquest quadre, va agafar com a model una pipa concreta, real físicament? Tanmateix, el que hauria fabricat aquesta pipa real del món de les coses, abans de fabricar-la, hauria de comptar amb un disseny, és a dir, amb una Idea de pipa. Per tant, sigui com sigui, abans d’existir qualsevol pipa cosa, algú havia de saber què era una pipa, algú havia de conèixer la seva Idea i, en conseqüència, aquesta Idea, com a model de les pipes cosa i, directament o indirecta, de les pipes imatge, hauria de ser més real que les seves còpies. Podrien deixar d’existir totes les pipes imatge i pipes cosa, però la Idea de pipa, el que fa que una realitat pugui ser una pipa, seguiria existint. 

En aquest sentit, la Idea de pipa és més real que qualsevol pipa cosa o pipa imatge, però evidentment és una classe de realitat que no forma part del món de les coses i de les imatges, per això Plató proposa l’existència d’una realitat més enllà i més real del que és visible. Si tinguéssim la possibilitat de treballar alguna obra del període vellesa, veuríem que el mateix Plató era conscient de les dificultats que comportava aquesta concepció de la realitat, però tampoc no podem oblidar que el món de les coses, tal i com el veiem, és un món aparent i subjectiu que respon a una realitat més objectiva. Una realitat, sigui de protons, electrons, quarks o vibracions de cordes, que la ciència actual també ens convida a considerar.

MÚSIC PARLANT DE FILOSOFIA

Santiago Auserón és un personatge important en l’evolució de la música espanyola, lletrista i cantant d’un dels grups més rellevants del pop de finals del s. XX, Radio Futura, i després amb una sòlida carrera en solitari amb el nom de Juan Perro. Però també, i en aquesta faceta no és tant conegut, és llicenciat en filosofia i actualment està estudiant de doctorat.

En aquest vídeo i des d’una perspectiva gens acadèmica, ens ofereix la seva visió de la filosofia i del seu sentit. Molt recomanable veure’l tot, però els fragments més significatius els trobareu en el següents intervals: 00.00-05.30, 11.30-15,15 i 19.42-final.

SÒCRATES Y LA FILOSOFIA

A principis dels anys 70, el director italià R. Rossellini va iniciar el rodatge d’una sèrie de pel·lícules per la televisió amb finalitats educatives i culturals. La primera d’elles estava centrada en el personatge de Sòcrates. El principal valor d’aquest film de Rossellini resideix en fer-nos una presentació estrictament fidel a la visió que ens va trametre Plató a la seva obra, fins al punt que la major part del guió està extret de fragments dels diàlegs platònics i especialment de l’Apologia de Sòcrates.

Aquesta seqüència reprodueix el discurs de Sòcrates davant del tribunal, en el qual identifica la seva saviesa amb la consciència de ser un ignorant, en saber que no sap i que desitja saber. Un element clau en l’actitud filosòfica i en la definició del què és filosofia.

EL SENTIT CRÍTIC DEL PENSAMENT UTÒPIC

Si deixem de banda els filòsofs presocràtics que tracten qüestions de filosofia natural, podríem dir que la història de la filosofia comença amb una discussió sobre la justícia. La obra més completa del primer sistema filosòfic és precisament un diàleg platònic, La república, que tracta sobre la justícia. 

L’objectiu de Plató era fer una crítica a la democràcia atenesa que havia condemnat a morir injustament al mestre Sòcrates. Un sistema polític que posava en mans d’una majoria, fàcilment manipulable, les decisions. Per això, la república platònica defensa un sistema classista on només els savis poden governar i prendre resolucions judicials, i les altres dues classes socials han de dedicar-se exclusivament a les funcions productives i de defensa. El que fa Plató és descriure una ciutat ideal, justa i perfecta, com hauria de ser, per mostrar el contrast amb el que era l’Atenes democràtica, real, injusta i imperfecta. Amb aquesta metodologia, marca el camí dels utopistes posteriors que, com  T. More, se serviran de descripcions de societats perfectes per fer una crítica del món real, tal i com ja hem comentat en entrades anteriors. 

El socialisme marxista (o científic) va fer un forta crítica al segon renaixement de la literatura utòpica durant el s. XIX, el socialisme premarxista (o utòpic). A partir d’aleshores, la paraula utopia va adquirir ressonàncies negatives, ja que s’identificava amb el que és quimèric i no toca de peus a terra i que, a efectes pràctics, és completament inútil. 

Per això, durant el s. XX, el gènere utòpic va evolucionar cap a una concepció completament nova, les antiutopies. Obres de ficció, com Un món feliç de A. Huxley o 1984 de G. Orwell, que descrivien unes societats futures molt pitjors que les reals, on l’opressió i la injustícia eren la norma. I no ho feien per justificar el món que realment existia quan les van escriure, sinó per plantejar els perills que comporta una possible evolució futura de les societats actuals. Malgrat el canvi de plantejament, la visió crítica en relació a una realitat social millorable segueix persistint.

PREPARACIÓ PAU (i V)

En la recta final no convé capficar-se en estudiar detalls, ni fixar-se més en el que no sabem que en el que sabem. El més important és afrontar la prova amb confiança i tranquil·litat, ja que el resultat no depèn del que s’estudiï el darrer dia, sinó d’un procés que es va iniciar fa molts mesos i que només s’ha d’acabar de confirmar. Màxim un repàs molt general. Per facilitar-lo, un quadre general de temes i concepcions dels principals autors, us pot resultar molt útil.

A part, hi ha una qüestió que no em quedaria gens tranquil si no la comento: des de que van canviar, en la selecció de textos, les Meditacions III i IV per la V i la VI, encara no ha sortit mai un text de la V, encara no ha sortit mai l’argument ontològic que Descartes utilitza per provar de nou l’existència de Déu, i així refutar l’hipòtesi del geni maligne. Com habitualment la filosofia medieval passa ràpidament pel temari, i davant la possibilitat de una pregunta de comparació imprevista i complicada, com quan van demanar comparar l’escepticisme cartesià amb un altre escepticisme, no estarà de més recordar algun aspecte en relació a les demostracions de l’existència de Déu.

En la filosofia medieval trobem dues classes de proves: les a priori, de la tradició platònica i racionalista representada per S. Anselm, que Descartes recupera en la V Meditació; les a posteriori, de la tradició aristotèlica i tomista com la que parteix de l’existència del moviment per provar l’existència d’un Primer Motor Immòbil. Aquest era un punt que ha quedat fora del quadre general i no m’agradaria que es trobés a faltar. És una forma d’intentar que la sort us sigui favorable.

PREPARACIÓ PAU IV

De totes les opcions possibles d’autors i textos, la que encara no ha sortit mai en un examen PAU és únicament l’Assaig sobre l’enteniment humà de J. Locke.  D’aquest fet no se’n pot deduir, ni tant sols creure, que sigui probable que dijous sigui un dels dos protagonistes de la prova. Però és possible, i davant de la possibilitat, potser és convenient dedicar-li una mica més d’atenció, sobretot quan els manuals de batxillerat no acostumen a presentar el seu pensament amb un grau de desenvolupament comparable al de Plató o Descartes. Als materials del curs hi ha una presentació que pot ajudar en la necessària relectura de fragments significatius, i, fins i tot, hi trobareu les referències d’aquests textos ben marcades per poder-los localitzar.

Per altra part, voldria recordar la rellevància de Locke en la crítica empirista al racionalisme metafísic continental, en el context de la seva influència posterior al s. XIX, el positivisme, i el XX, el neoempirisme i el neopositivisme. Per utilitzar una metàfora futbolística, ara que s’aproxima el mundial, el golejador de la selecció empirista, el que culmina, és Hume, però, qui elabora la jugada i ofereix l’assistència és, sens dubte, J. Locke. No podem oblidar que la filosofia de Locke, tant en la seva vessant teòrica com en la pràctica, és la porta d’entrada a la concepció contemporània, il·lustrada, científica del món. I a una tradició crítica que perviu en el temps.

PREPARACIÓ PAU III

Durant el curs ja heu disposat d’alguns materials per poder repassar l’itinerari de les lectures seleccionades per a la prova. En el cas de Descartes, una guia de lectura completa de les Meditacions metafísiques (MM) amb indicacions del contingut de cada paràgraf. Cal tenir en compte que en aquesta obra Descartes desenvolupa el sistema metafísic exposat de forma més comprimida en el Discurs del mètode i, per tant, no podem oblidar que les MM obvien dos aspectes fonamentals de l’itinerari cartesià: la crítica a l’aristotelisme tomista que dominava l’educació rebuda i la formulació del mètode. Dos aspectes sense els quals no és possible entendre correctament ni justificar les tesis bàsiques de les MM (el dubte, el cogito, la ment, Déu, els cossos i el dualisme).

Però, parlant de les etapes que marquen el camí de les MM, ja hem comentat en alguna ocasió que els llibres de text i altres materials acostumen exposar la filosofia de Descartes seguint l’itinerari del Discurs del mètode.  Aleshores, pot no quedar gens clar el per què en les MM (II), després del cogito i la primera veritat, apareix el fragment dedicat a explicar el coneixement de les qualitats dels cossos, el del tros de cera.

En aquesta part, Descartes, després de conèixer amb evidència que és una cosa (substància) que pensa, encara no sap si existeix el seu cos ni cap altra cosa al món, i això se li fa estrany.  Ja que abans tenia l’opinió que era més difícil conèixer la ment que el cos, perquè l’aristotelisme dominant establia que el coneixement començava amb els sentits. I li costa abandonar aquesta opinió. Aleshores, intentarà explicar-se per què és més fàcil conèixer la ment que el cos i ho farà examinant  si el coneixement dels cossos és resultat d’una inspecció de la ment o dels sentits. Aprofitant la distinció entre qualitats objectives i subjectives establerta per Galileu, Descartes considera que les objectives (l’extensió) les coneix amb la ment i les subjectives (el color) pels sentits i les úniques que es corresponen amb la realitat de l’objecte són les primeres. Per tant, si el coneixement dels cossos és resultat de l’activitat de la ment, pot entendre per què és més fàcil que la ment tingui coneixement d’ella mateixa que no pas del cos.

PREPARACIÓ PAU II

Després del repàs temàtic de les principals qüestions tant de filosofia teòrica com pràctica, amb la finalitat d’aconseguir una visió global i interrelacionada de l’esdevenir de la filosofia occidental, és convenient rellegir els textos més significatius dels autors seleccionats per les PAU.

No es tracta, evidentment, de tornar-se a llegir tots els textos que hem treballat durant el curs. Però, sí de recordar la seva estructura i el desenvolupament que hi trobem de les principals tesis de cada autor. Per comprendre bé un fragment aïllat, i poder fer una bona prova, s'ha de posar en relació amb el seu context, conèixer d’on ve i cap on va. Per això, cal tenir molt clar l’itinerari que segueix cada un els capítols de les obres seleccionades. 

A més, la segona lectura d’aquets fragments significatius constituirà la millor guia per determinar quins conceptes i aspectes cal repassar de cada autor. Si tenim clar que és el que ens podem trobar, per exemple, en els textos de Plató, serà molt més fàcil saber que s’ha de repassar el paral·lelisme entre les classes socials i les parts de l’ànima, però que no cal perdre temps en el mite del demiürg o en la definició de l’amor.

PREPARACIÓ PAU

A l’hora de preparar les PAU, sovint tenim molt present els autors i els textos seleccionats per a la prova i podem caure en el parany de quedar-nos en un repàs històric de la filosofia occidental focalitzada en els cinc autors proposats  i alguns més, com Aristòtil, Hume, Kant i Marx, sense els quals aquest estudi temporal perdria part del seu sentit. Però, aleshores deixem de banda els tres blocs temàtics (realitat-coneixement, ètica-política i ésser humà) que constitueixen l’eix de les proves que hem de preparar. Per això, les classes de repàs estan orientades a revisar aquest tractament temàtic que es va iniciar amb el curs introductori de primer de batxillerat.

Els materials de la pestanya Preparació PAU i les diverses entrades de cursos anteriors són un bon punt de partida per començar a fer aquest repàs. Les entrades del  4, 5 i 6 de juny de 2012 són un comentari als continguts que es treballen en la presentació del bloc temàtic sobre el coneixement.

LA DEMOCRÀCIA: MITJÀ O FINALITAT?

En el seu assaig Sobre la llibertat, un dels màxims exponents del pensament liberal, J. S. Mill, deixava ben clar que la finalitat de tota associació política és garantir al màxim la llibertat individual, limitada necessàriament per la llibertat dels altres, i aquest és l’eix del concepte de democràcia liberal de caràcter representatiu. L’existència d’uns drets subjectius de cada persona, naturals i inalienables, és la concreció d’això tant abstracte que anomenem llibertat, i la seva protecció o conciliació és l’objectiu del poder polític. Els mitjans per fer-ho són el reconeixement explícit d’aquest drets,  la independència entre els diversos elements del poder polític (legislatiu, executiu i judicial) i la sobirania popular, expressada amb eleccions. 

Bona part del pluralisme polític ve determinat per la concepció que es tingui dels drets humans: la tradició liberal centrada en els drets polítics i el dret de propietat; la tradició socialista (en el sentit més ampli) en els drets socials i el dret al benestar. Per la tradició liberal, la intervenció política en economia ha de ser mínima, per la tradició socialista aquesta intervenció és necessària per a reduir desigualtats. Moltes crítiques actuals als sistemes de “democràcia liberal” tenen a veure a la manca de compromís amb la igualtat, i molts experiments de “democràcia socialista” pateixen per l’absència o el menyspreu dels drets de primera generació que tenen com eix la llibertat. 

Sovint confonem els mitjans per la finalitat. En els darrers anys, molts discursos pretenen fer de la democràcia una finalitat en si mateixa, la qüestió és votar i que la majoria pugui obligar a la minoria. Aquesta confusió està en la base de moltes mistificacions del concepte de democràcia i permet que molts règims autoritaris, pel fet de convocar eleccions i votar, puguin ser considerats democràtics. La veritat és que, per diferenciar-se de la democràcia liberal, la majoria d’aquests règims polítics acostumen a acompanyar el concepte amb complements com popular o orgànica.

LA PREVISIÓ DE PLATÓ

El perspectivisme que manifesta Nietzsche en Sobre veritat i mentida en sentit extramoral és l’atac frontal a la creença en un coneixement objectiu, a la fe interessada en una veritat com a correspondència entre el que diem i el que és. En una entrada de fa dos anys ja comentàvem el caràcter primerenc d’aquest text de Nietzsche, el qual encara està sota l'ombra de Schopenhauer i la seva distinció entre el món no autèntic de la representació (coses, fets, idees) i el de la voluntat (forces convergents i divergents). Aquest món de la voluntat només es accessible per intuïció. 

Per això, el text de Nietzsche acaba amb l’oposició entre l’home racional i l’intuïtiu. El primer, el que coneix la realitat (l’ésser) i arriba a la veritat, negant el seu caràcter dinàmic i contradictori, el filòsof i/o el científic. El segon, el que interpreta la realitat (l’esdevenir) acceptant el desordre i  la contradicció, l’artista que no oblida el caràcter doblement metafòric del llenguatge. En aquesta direcció, el Zaratustra, és el millor exemple d’aquest llenguatge artístic, és una gran metàfora del propi Nietzsche, del seu pensament i de la seva vida.

Precisament la primera manifestació sistemàtica d’aquest home racional, va ser el platonisme. Per a Nietzsche tot el pensament occidental  no és altra cosa que una reformulació del de Plató, que imposa la racionalitat socràtica, aliada fonamental de la revolta dels esclaus en la moral. 

Quina casualitat, Plató considerava que en el seu estat ideal, fonamentat en el govern dels savis racionals, els poetes no hi tenien lloc, perquè estaven doblement allunyats del coneixement de la veritable realitat. Per a ell, si la gent normal està al fons de la cova i pren la realitat sensible, l’aparença o una còpia de les Idees, com a vertadera, els poetes amb les seves metàfores fan una còpia d’aquesta còpia, de la realitat sensible en canvi constant, i ens allunyen més del veritable coneixement. Sense cap mena de dubte, l’home racional, Plató, havia d’expulsar de la seva república aquesta mala influència, l’home intuïtiu, l’artista. Perquè la racionalitat és previsora.

CRÍTICA NIETSZCHEANA A LA IDEA DE SUBJECTE II

Hi ha un element important en la primera dissertació de La genealogia de la moral que sovint passa desapercebut: la crítica a la idea de subjecte que apareix després de la metàfora de les aus de rapinya i els anyells, a la qual ja ens vam referir en una entrada de fa casi un any. A part d’explicar com es produeix la transvaloració, el capgirament dels valors originals de la moral noble, a partir del ressentiment dels anyells, Nietzsche ens mostra que els febles han d’emmascarar la seva pròpia naturalesa i mostrar-la com si fos el resultat d’una lliure elecció. Així, el que d’entrada seria una mancança, es pot presentar com un mèrit, com quelcom que ha estat lliurement escollit per cadascú. És a dir, es fa creure als anyells, en una mena d’autoengany, que ho són perquè han decidit ser-ho i que, per tant, ser feble és valuós perquè requereix un acte voluntari per part del subjecte o l’ànima, sinó no tindria cap valor.

Per aquesta raó, una de les categories fonamentals de la metafísica occidental, el subjecte cartesià, lliure, és el concepte que serveix per reforçar el nihilisme, que permet al ressentiment crear valors i fer-los passar com autèntics, no com un acte de negació sinó d’autoafirmació. Un acte de revenja en contra dels superiors que s’ha d’amagar i presentar com si realment fos el seu contrari: un acte d’amor. Aquesta és la desagradable conclusió a la que arriba: la moral dels febles no és la moral de l’amor, és la del odi i per a que sigui possible aquesta tergiversació s’ha de creure en la possibilitat de ser un subjecte lliure per decidir. Per això, en la seva introducció a l’edició catalana, el mestre J. M. Calsamiglia ens deia que La genealogia de la moral era “l’obra més cruel i agosarada de Nietzsche".

LA UTILITAT DE L'INÚTIL

L’utilitarisme és una doctrina moral que neix lligada al liberalisme econòmic, especialment en la seva primera formulació per part de J. Bentham (1748-1832). Segons Bentham, la primera llei de l’ètica és el principi de interès. Segons aquest principi, l’ésser humà es regeix sempre pels seus propis interessos, els qual es manifesten en la recerca de la felicitat, entesa com el plaer i l’evitació del dolor. Habitualment, es considera que l’utilitarisme és un hedonisme social, en el sentit que el criteri per determinar la bondat d’una acció és de la màxima felicitat pel major nombre. Per això, sovint se’l caracteritza com una mena d’egoisme col·lectiu. El cas dels estudiants tancats a la cova que presenta el text de J. Sàdaba del dossier n’és un bon exemple.

Avui, diada de S. Jordi, és sempre un bon moment per passejar, mirar llibres i comprar-ne algun. No he pogut resistir la temptació d’adquirir un exemplar del Manifest del professor italià N. Ordine que porta per títol La utilitat de l’inútil. Encara no he tingut temps de llegir-lo, però, sí que n’he tingut per cercar informació sobre el llibre i l’autor.

De fet, les roses que avui hem regalat o rebut poden ser una bona mostra d’aquesta utilitat de l’inútil.

L'UTILITARISME DE MILL: FELICITAT, LLIBERTAT I SOLIDARITAT

Felicitat és la paraula que articula el pensament de Mill. Llibertat és una de les seves condicions de possibilitat. L’altra, és la solidaritat o, per què no, la fraternitat.

I què és la felicitat per Mill? El plaer. Tenint en compte que, quan parla de plaer, no es refereix als plaers del ramat, sinó dels que només es poden gaudir amb una acurada educació del gust i de la tendència natural a la simpatia amb els humans. Per això, la felicitat és inseparable de la llibertat, tant en relació a la coacció per part de les lleis, com per la que exerceix la comunitat. Només es pot ser plenament feliç, si cadascú té a la seva disposició els ingredients adequats per a la seva la felicitat. Per això, també, la felicitat és inseparable de la solidaritat i mai pot ser independent de la felicitat aliena, perquè difícilment pot arribar a la seva plenitud sense gaudir de la relació amb altres persones.

QÜESTIÓ DE NOMS

La polèmica en relació al lliure albir (llibertat interna) va ser un dels eixos de les discussions teòriques originades per la reforma protestant. La discussió es va quedar purament en l’àmbit  metafísic en l’època de Luter, però la revolució científica va introduir una nova dimensió. Per a mentalitats a la vegada científiques i metafísiques, com la de Descartes, calia fer veritables i contradictoris equilibris dualistes per fer compatible una concepció de la naturalesa determinada per lleis amb l’existència de la llibertat interna. 

Durant el s. XX, el desenvolupament de les ciències humanes, especialment de la psicologia conductista  i el descobriment de l’inconscient, i de la neurologia va reduir l’indeterminisme a l’àrea del pensament neoescolàstic catòlic i de la metafísica existencialista. Per altra banda, va reforçar els arguments deterministes, però sobretot, els  d’aquells que, en a línia de Mill, no troben cap conflicte entre determinisme i llibertat. És el cas de la tradició neoempirista i neopositivista (Carnap, Ayer), per als quals el criteri de significat d’una proposició o un concepte és la seva relació amb els fets. Aleshores, l’únic concepte de llibertat amb significat és el de llibertat externa o absència de coacció, i qualsevol controvèrsia sobre el lliure albir només porta a discussions sense cap mena de sentit.

LOCKE I LA FILOSOFIA

P. Hazard, en la seva obra La crisis de la consciencia europea, comença el capítol dedicat a Locke amb un comentari molt encertat per entendre el paper fonamental que juga la seva filosofia empirista en la història de les idees:

Fontenelle explicaba a su discípula marquesa, mientras contemplaban juntos las estrellas que la filosofía estaba fundada en dos cosas: en que se tiene la mente curiosa y los ojos malos. De suerte que los filósofos se pasan la vida no creyendo lo que ven y tratando de adivinar lo que no ven: estado insoportable. Sería grato, por el contrario, no preocuparse de lo que no se ve y creer lo que se ve. Un sistema del mundo que cumpliera una y otra de las condiciones sería un beneficio para los hombres; los salvaría de la duda.

En efecte, l’empirisme de Locke és una primera gran contribució a aquest nou “sistema del món” que no posa en dubte el que veu i no es preocupa del que no es veu, una nova concepció del món que té la seva expressió en la mecànica newtoniana i en el rebuig a acceptar hipòtesis que no es puguin justificar amb fets, limitant el coneixement humà al que ens ve donat per l’experiència. Per això, començarà l’Assaig amb una refutació de l’innatisme.

Però aquesta fidelitat al que es veu, no comporta una concepció ingènua de creure que el que veiem sigui fidel a la realitat vista, sovint associada a un empirisme mal entès. Les qualitats que observem en els cossos no són totes objectives. Els colors, per exemple, la percepció de color groc que tinc quan miro una llimona, no s’assembla a cap propietat de la llimona, sinó que és l’efecte d’un poder que té aquesta llimona, en determinades condicions de llum, que em fa veure-la groga. Com aquest poder no el puc veure, només puc percebre els seus efectes, no val la pena preocupar-se gaire en saber en que consisteix, ja que estaríem tractant d’endevinar el que no veiem i acabaríem per posar en dubte el que veiem. 

QUÈ ÉS LA REALITAT?

Presentació sobre el tema de les concepcions de la realitat que serà l’objecte d’una de les dues opcions del proper parcial. És important també en el temari d’Història de la filosofia i, especialment, per preparar una possible prova de Locke i/o Descartes on surti la distinció entre les qualitats primàries i secundàries dels objectes.

NEUROLOGIA I DUALISME

Antonio Damasio és un reconegut neuròleg d’origen portuguès, investigador i docent a la Universitat de Califòrnia del Sud. El seu principal camp d’interès és investigar les bases neurològiques de la ment humana. Ha publicat diversos llibres de caràcter divulgatiu, entre ells un que porta per títol L’error de Descartes. 

¿I quin és aquest error del pare de la filosofia moderna?: la separació entre la ment i el cos, el dualisme. Creure que les operacions de la ment són independents del funcionament de l’organisme biològic és una creença que els actuals coneixements de neurologia ens permeten descartar. L’activitat mental és el resultat d’una interacció entre el medi ambient i els circuïts reguladors bioquímics i neuronals del cervell i de la resta del cos. En llenguatge cartesià: la substància pensant i la substància extensa són una mateixa realitat.

En aquest cas, la ciència actual sembla que ha refutat el dualisme de Descartes, encara que ningú li pot restar el mèrit d’haver intuït la localització física del centre de l’activitat mental en el cervell. Tampoc podem oblidar, que els resultats de l’activitat científica, les seves teories, són provisionals i segueixen estan sotmesos a una possible refutació. No sigui que caiguem en el parany, en el qual també va caure el mateix Descartes, de creure que hi ha coneixements sobre la realitat que gaudeixen d’una validesa universal definitiva, de la mateixa validesa que atorguem a les veritats de les ciències formals.

.