Un dels fragments de Plató que més problemes de comprensió
ha provocat és la part final del llibre VII quan es parla de la dialèctica. El
mètode dialèctic, que en el llibre V rep el nom de raó intuïtiva, constitueix
la més elevada assignatura del llarg currículum que han de cursar els futurs
governants de la imaginària república platònica i que permet assolir el màxim
nivell de coneixement, la contemplació de les Idees.
De fet és la mateixa metodologia emprada per Plató per
exposar les seves principals doctrines en forma de diàleg. Confrontació de
punts de vista, a vegades entre diversos personatges, en altres ocasions, com
en el llibre VII, en el discurs casi monologat de Sòcrates. Precisament, en
aquesta darrera opció és el mateix protagonista el que sembla que s’estigui
contradient, afirmant inicialment el que acabarà negant o proposant objeccions
al que tot just s’ha defensat.
I aquest caràcter
dialèctic, de vegades aparentment contradictori, és el que converteix la
lectura en una mena de camí laberíntic en el que sovint hem de retornar a passatges
ja llegits, o fins i tot llegir-ne altres que no estan reproduïts en l’antologia,
o esperar el desenllaç d’una argumentació per acabar d’entendre alguns
fragments. I quan algú entra en un laberint ha de comptar que s’hi haurà de
passar una estona per sortir-ne.
