COM “ESTUDIAR” FILOSOFIA?

Sovint, m’he trobat que alguns alumnes, davant dels resultats negatius d’una prova, m’han preguntat: però, si jo he estudiat, com és possible que no aprovi? La resposta requereix recordar que la filosofia no és una assignatura com les altres i, per tant, no s’estudia  com les altres, ni les seves proves es superen com les altres. On està el problema? 

En primer lloc, és un problema d’adaptació, ja que la prova parteix d’un text sobre el qual haurem de respondre unes qüestions que no podem contestar de forma independent, perquè estan en relació directa o indirecta amb ell. Per aquesta raó, el domini dels conceptes és condició necessària però no suficient per aconseguir bons resultats. A més, aquest domini ha de ser actiu, on la comprensió passi per davant de la pura memorització, i global, ja que molts conceptes estan en relació d’interdependència. L’empirisme de Locke i Hume, per exemple, no es pot entendre bé sense considerar que és una reacció al racionalisme cartesià.

Per això, la millor forma d’estudiar i preparar la prova de filosofia és la pràctica amb proves anàlogues a la que ens podem trobar. Amb l’avantatge de poder consultar apunts i materials, obliga a repassar bona part dels conceptes bàsics que cal dominar i, a l’hora, a establir i reforçar les connexions entre ells. Un bon exemple el podeu trobar en una entrada publicada l’any passat, que orienta la resposta a la segona pregunta de la prova que acompanya la llista de conceptes.

RESSONÀNCIES PLATÒNIQUES EN LA PERSPECTIVA CIENTÍFICA

La teoria de les Idees de Plató, el seu dualisme ontològic (referit a la realitat) i gnoseològic (referit al coneixement) parteix de l’oposició entre el que és relatiu (que és i no és) i el que és absolut (que és), entre una realitat aparent i una de vertadera, entre un coneixement inferior (opinió) i un de superior (ciència). Sovint pensem que aquesta concepció queda molt lluny d’una visió moderna i científica de la realitat i el coneixement. Una visió que, en bona part, encara és la que ens ofereix la física newtoniana, per no parlar de plantejaments molt més contemporanis, com la teoria de cordes. Doncs bé, el pare de la revolució científica sembla que no està tant allunyat d’aquestes distincions platòniques.

Tiempo, espacio, lugar y movimiento son palabras conocidísimas por todos. Es de observar, con todo, que el vulgo solo concibe esas cantidades partiendo de la relación que guardan con las cosas sensibles. Y de ello surgen ciertos prejuicios, para cuya remoción será conveniente distinguir allí entre lo absoluto y lo relativo, lo verdadero y lo aparente, lo matemático y lo vulgar.

I.  Newton, Principios matemáticos de la Filosofía natural. Definiciones, Escolio.

EL LABERINT DE PLATÓ

Un dels fragments de Plató que més problemes de comprensió ha provocat és la part final del llibre VII quan es parla de la dialèctica. El mètode dialèctic, que en el llibre V rep el nom de raó intuïtiva, constitueix la més elevada assignatura del llarg currículum que han de cursar els futurs governants de la imaginària república platònica i que permet assolir el màxim nivell de coneixement, la contemplació de les Idees. 

De fet és la mateixa metodologia emprada per Plató per exposar les seves principals doctrines en forma de diàleg. Confrontació de punts de vista, a vegades entre diversos personatges, en altres ocasions, com en el llibre VII, en el discurs casi monologat de Sòcrates. Precisament, en aquesta darrera opció és el mateix protagonista el que sembla que s’estigui contradient, afirmant inicialment el que acabarà negant o proposant objeccions al que tot just s’ha defensat. 

I aquest caràcter dialèctic, de vegades aparentment contradictori, és el que converteix la lectura en una mena de camí laberíntic en el que sovint hem de retornar a passatges ja llegits, o fins i tot llegir-ne altres que no estan reproduïts en l’antologia, o esperar el desenllaç d’una argumentació per acabar d’entendre alguns fragments. I quan algú entra en un laberint ha de comptar que s’hi haurà de passar una estona per sortir-ne.

LA CONCEPCIÓ DE LA FILOSOFIA DE B. RUSSELL

Bertrand Russell (1872-1970) és una de les figures més importants de la filosofia i la lògica matemàtica del s. XX. En una mica més de 10 minuts ens diu què és filosofia, per a què serveix, en què es diferencia de les ciències i moltes altres qüestions relacionades amb la temàtica de la primera unitat del curs introductori de 1r de batxillerat.

ITINERARI PLATÒNIC

Reinterpretació del mite de la caverna, per explicar el camí vital i intel·lectual de Plató.

UNA CONCEPCIÓ UTÒPICA DE LA JUSTÍCIA ?

En el plantejament utòpic, tant el de T. More com el de la seva font d’inspiració, Plató, gira al voltant de la tensió entre el és (la realitat política de cada un d’ells) i el que hauria de ser (l’alternativa utòpica). Aquest aspecte del pensament utòpic com l’expressió d’una crítica al sistema polític i social vigent  ja el vam plantejar en part fa un any en una entrada sobre la relació entre utopia i justícia. L’estructura mateixa de l’escrit de T. More, amb dues parts ben diferenciades reforça aquesta visió: la primera part, descriu la situació social a l’Anglaterra de principis del s. XVI; la segona, presenta com alternativa el sistema sociopolític d’una illa imaginària, Utopia, on la desigualtat i la misèria no existeixen.

Però hi ha una altra qüestió important en relació a aquesta tensió, perquè l’alternativa utòpica sempre està lligada a una visió de la política supeditada a l’ètica, que acostuma a anomenar-se idealisme polític en oposició a un realisme polític, que en l’època de T. More, estaria representat pel plantejament de la filosofia política de N. Maquiavel. L’idealista, com el Quixot, vol que la realitat s’adapti als seus desitjos, a les seves idees; el realista, com Sancho Panza, adapta les seves idees a la realitat. La majoria d’utopies pequen d’un excés d’optimisme, son somnis d’una societat presidida per l’harmonia i l’ajuda mútua somiats despert.

El pensament utòpic és precisament la màxima expressió d’aquest idealisme, es critica la realitat existent perquè és injusta a compte d’una realitat imaginària que es correspondria amb un ideal moral de caràcter social: la igualtat. En aquest sentit, els crítics de la concepció de la justícia de Rawls la consideren sovint utòpica, potser no té la visió de la bondat natural de l’ésser humà rousseauniana que serveix per justificar utopies anarquistes, però la seva idea de la posició original i del vel de la ignorància sembla tant irreal com l’illa de More o la societat comunista de Marx sense classes socials ni opressió política.

A més, les crítiques a les concepcions igualitaristes de la justícia consideren que la igualtat és un valor que sovint xoca amb el de la llibertat. Sempre parteixen d’un concepció liberal pura, on el valor de la llibertat està sempre per sobre del de la igualtat; com en el que diu Nozick en la seva controvèrsia amb Rawls: no pot ser just que una persona tingui que renunciar a part del seus drets (sobretot el de propietat), de la seva llibertat, en contra de la seva voluntat. Però, aleshores, aquesta concepció de la justícia neoliberal perd la seva dimensió ètica i es pot convertir en una pura gestió del egoisme, la competència i la llei del més fort. Rawls, que no té res de comunista, amb la seva teoria de la justícia intenta aconseguir el difícil equilibri entre llibertat i igualtat.

PREPARACIÓ PAU V: OXÍGEN I MESURES DE SEGURETAT

Avui ja heu tingut proves i s'han de recuperar forces i descansar, per demà aixecar-se amb la ment oxigenada. Si cal i alimenta la vostra seguretat, màxim un petit repàs dels conceptes bàsics de cada autor i/o una relectura atenta de les diverses entrades dedicades a la preparació de les PAU, tant d’aquest curs com del curs passat.

I demà, sobretot, no escolliu l’opció només per l’autor del text. Valoreu també, en igual proporció per cada aspecte, el text i les preguntes. El primer pas per aconseguir una bona nota és l’elecció entre les dues alternatives d’examen, dediqueu-li el temps necessari per decidir l’opció òptima. I, finalment, recordeu que donarà millor resultat dir poques coses amb sentit, claredat i precisió que no moltes confuses, imprecises o que no responguin al que demana la pregunta.

Està tot a les vostres mans i depèn del vostre cap. Bona sort!

PREPARACIÓ PAU IV: SELECCIÓ I ADAPTACIÓ

Després d’una breu treva provocada per la visita d’uns amics en motiu de la fira de cervesa artesana de Mediona celebrada ahir, encarem la recta final de la preparació de la prova PAU. Precisament , les circumstàncies actuals, amb limitacions mecàniques, que no m’han permès aprofitar del tot una festa grossa en el calendari anual, amenaçada també per un parell d’aiguats intensos, em motiven a fer una darrera reflexió.

Maquiavel, al final de El príncep, ens parla de com la sort, la fortuna o el que no està a les nostres mans en el seu vocabulari renaixentista, determina parcialment, el 50 %, del que ens passa. Però l’altra part, el que anomena la virtut o el que està sota el domini de la nostra voluntat, en determina l’altra meitat. No està en mans humanes evitar que es produeixin inundacions, però sí la possibilitat de prevenir i reduir els seus efectes. No està ni a les meves ni a les vostres mans el que pot sortir i el que poden preguntar a la prova de selectivitat, però sí que podem determinar la preparació i l’actitud per encarar-la. 

La prova requereix, abans que res, habilitat i capacitat de resposta davant d’un text o una pregunta no previstos. Com quan en un partit de basquet l’equip contrari et fa una tàctica imprevista: es demana un minut de temps mort per reconsiderar quins poden ser els millors elements i la millor estratègia per poder superar-la amb èxit. El que és segur és que teniu els suficients recursos a la vostra disposició per poder imposar-vos davant de qualsevol dificultat que comporti la prova, sigui quina sigui, el que cal es que els poseu en joc per treure el màxim rendiment. I això, implica sobretot que us sapigueu adaptar a la prova i que no vulgueu adaptar la prova a les vostres expectatives a priori. Com en la selecció natural només sobreviuran els que s’adaptin a les circumstàncies.

PREPARACIÓ PAU III: APRENDRE A FILOSOFAR

Molt sovint, alumnes i professor oblidem que la darrera pregunta de les proves, la d’opinió, es tan important i compta tant com les altres. Sigui a l’hora de preparar-la o d’elaborar-la sempre li concedim menys temps del necessari. Aquesta pregunta, de forma directa o indirecta, ens demana si alguna de les tesis del text resulta convincent per a un lector/a d’ara. Una bona resposta sempre haurà de començar mostrant una aprofundiment en la tesi i la percepció de la seva fecunditat (de la seva profunditat). 

Els principals autors de la història del pensament són els més importants perquè les seves tesis han estat fèrtils: han obert nous plantejaments i qüestions, han fet aportacions que les han redirigit i, sobretot han donat vida i capacitat de reinventar-se a l’activitat filosòfica, és a dir, han servit per fer pensar. Plató i Sòcrates inauguren l’itinerari del pensament filosòfic. Descartes inicia una nova problemàtica generada per la revolució científica moderna,  a la qual Locke li obre nous camins. Mill perfecciona la dimensió social de l’ètica utilitarista. Nietzsche comença a donar el gir lingüístic que recolliran els plantejaments analítics del s. XX.

I aquest és l’objectiu de la darrera pregunta, mostrar que els plantejaments de l’autor i aquella tesi en concret serveixen per fer pensar de forma crítica i autònoma, aquí i ara, que són, com deia, fèrtils. Per exemple, en el cas de Locke i la seva justificació de la revolució liberal, les seves tesis poden servir per articular una reflexió personal sobre la crisi actual de les institucions polítiques i, en aquest sentit, seran raonables o no. En altres paraules, es suposa que l’estudiant de batxillerat, a partir del coneixement i la comprensió de les principals preguntes filosòfiques i de les respostes que alguns pensadors han formulat, ha aprés a filosofar. Reformulant una cita habitual de Kant: la història de la filosofia no serveix per aprendre filosofia sinó per aprendre a filosofar.

PREPARACIÓ PAU II: DOS OCELLS D’UN TRET

Podria semblar que per a comparar la concepció del poder polític de Locke ens podríem centrar amb la de Mill, aprofitant que també és un dels autors amb textos seleccionats per a les proves PAU. Però, cal tenir en compte que l’enunciat de la pregunta demana comparar-la amb una altra concepció i la concepció d’aquests dos autors és pràcticament la mateixa, és a dir, en tots dos casos estaríem parlant de la concepció liberal del poder polític. Evidentment es poden trobar matisos diferents, però la comparació podria quedar reduïda a una identificació.

Per aquesta raó és aconsellable, per exemple, comparar-la amb la concepció marxista del poder polític, en la marc d’una concepció oposada a la del liberalisme polític. Per a Marx, el poder polític és un conjunt d’institucions sorgides dels antagonismes entre classes socials i amb la funció habitual de protegir els interessos de la classe dominant. L’ésser humà es sociable per naturalesa i el poder polític només apareix quan la societat es divideix en classes socials i no és, per tant, un poder constitutiu de tota classe de societat ni el resultat d’un pacte de convivència per protegir els drets de tots, tal i com estableix la tradició del individualisme liberal. En el que coincideixen Marx i Locke és que el poder polític en la societat (capitalista o burgesa, diria la tradició socialista) té la funció de protegir el dret propietat. Però, per a Marx el dret de propietat burgesa té com a condició negar el dret de propietat als treballadors assalariats, a la gran majoria, i, per tant, no es un dret que l’estat defensi per a tothom com pretén la tradició liberal. El treballador posa el seu esforç en el producte, segons Locke és el treball el que atorga el dret de propietat, però en la societat capitalista el producte del treball no pertany al treballador, no passa a ser seu sinó que esdevé aliè.

Si, com manifestava al principi, la concepció del poder polític de Locke i Mill són bàsicament coincidents, aleshores les mateixes orientacions serveixen per establir una comparació entre la concepció de Mill i la de Marx. I així matem dos ocells d’un tret!

PREPARACIÓ PAU: EL PODER POLÍTIC SEGONS LOCKE

Una de les novetats de la prova PAU 2012-13 és la rellevància que pren la filosofia política amb la inclusió de textos del Segon tractat sobre el govern civil de J. Locke.  Aquesta obra era una justificació de la primera revolució liberal, que va instaurar una monarquia parlamentària amb una divisió de poders que eliminava la possibilitat d’un poder absolut monàrquic i una declaració de drets.

Així, els objectius de Locke en aquesta obra eren: establir l’existència d’uns drets naturals, com el dret de propietat; defensar una concepció del poder polític basada en el consentiment dels governats en la mesura que els seus drets estan garantits; i, finalment, justificar el dret de rebel·lió quan aquests no són respectats i el principi de la divisió de poders  per evitar la tirania. Per acomplir aquests objectius, Locke parteix de la tradició contractualista que Hobbes havia utilitzat per justificar la monarquia absolutista, segons la qual l’origen del poder polític és una pacte entre individus per sortir d’un estat de naturalesa. Un estat natural que Hobbes considera un estat de guerra i que li serveix de fonament per edificar la seva defensa d’un poder absolut. Per això al Segon tractat sobre el govern civil Locke dedica un capítol a l’estat de guerra i a criticar la seva identificació amb l’estat natural, ja que és una situació que tant es pot trobar en estat de naturalesa com en societats organitzades políticament, com quan un rei utilitza la violència i la coacció en contra dels seus súbdits i no respecta els seus drets.

Però la veritable intenció de Locke en la seva descripció de l’estat de naturalesa serà mostrar que el contracte social només exigeix renunciar a alguns aspectes de la llibertat natural en favor del poder polític, aquells que siguin necessaris per protegir els drets, és a dir, la llibertat, ja no natural sinó social: el dret a interpretar la llei natural i els drets establerts per ella, que serà l’origen del poder legislatiu, i el dret a defensar-se de les violacions a aquesta llei, que serà l’origen del poder executiu. Per això, Locke defineix el poder polític com aquell poder que els individus tenien en estat de naturalesa i que han transferit a la societat per la protecció de la seva vida, la seva llibertat i les seves propietats.

QUINA ÉS O HAURIA DE SER LA FUNCIÓ DEL PODER POLÍTIC?

Una de les qüestions que l’actual situació econòmica ha posat sobre la taula és la crisi de l’estat del benestar i un replantejament de les funcions del poder polític en relació al poder econòmic . El Welfare State o estat del benestar va ser el resultat del creixement econòmic i d’una síntesis entre el plantejament democràtic liberal amb diverses correccions socialitzants al voltant de les reivindicacions històriques del moviment obrer. En aquells moments resultava molt raonable la visió liberal d’un poder polític que tenia com a principal funció la protecció dels drets dels seus ciutadans i ciutadanes, drets polítics o de primera generació (tradició liberal) inicialment, i drets socials o de segona generació (tradició socialista) posteriorment. 

Darrerament, en alguns països de la UE, molts governs s’han vist obligats per poders externs a prendre mesures que posen en qüestió aspectes fonamentals d’aquest estat del benestar. De manera que la visió d’un estat protector dels drets de la ciutadania cada vegada està més en qüestió,  i, en canvi, es reforça el punt de vista de la tradició socialista d’un poder polític determinat i al servei del poder econòmic. 

Potser, en l’oposició entre la visió liberal i la socialista només s’expressa la tensió entre el que és (la realitat) i el que hauria de ser (el ideal). I, potser, algunes circumstàncies històriques ens aproximen més al que hauria de ser i altres ens hi allunyen.

CRÍTICA NIETZSCHEANA A LA NOCIÓ DE SUBJECTE

Hi ha un aspecte de la crítica nietzscheana de la metafísica tradicional que és important per entendre algunes tesis fonamentals de la seva crítica a la moral dels febles: la crítica a la noció de subjecte, o, el que és el mateix en termes cartesians, de substància pensant. L’oposició entre el subjecte i l’objecte que caracteritza la filosofia moderna i, de manera especial, la definició d’un subjecte capaç de decidir el seu comportament lliurement, també es posada en qüestió com un dels fonaments d’aquesta moral del ressentiment que segons Nietzsche ha triomfat a occident.

El dualisme antropològic cartesià amb la seva metàfora del pilot (ànima) que governa a una altra realitat física (el cos), o el dualisme kantià entre naturalesa (necessitat) i consciència moral (llibertat), són expressions de la negació de la vida en la mateixa mesura que el dualisme platònic. La metafísica occidental pensa, utilitzant els termes metafòrics del paràgraf 13 de GM, I, que les aus de rapinya poden viure en desacord amb la seva pròpia naturalesa, no manifestar-se com a força, gràcies a un subjecte que pot decidir i governar el propi comportament i obligar-se a ser el contrari del que és, és a dir, un agent "lliure" que és capaç d'autonegar-se. Un mecanisme, una abstracció més que forma part de la construcció de la moral del ressentiment i que és inherent a les seves arrels judeocristianes.

UTILITARISME VS. DEONTOLOGISME

Fa casi un any i amb intenció de motivar la preparació del parcial d’ètica, publicava una entrada sobre la proposta de conciliació entre l’utilitarisme de Mill i el deontologisme kantià per part de J. Sàdaba. En aquella ocasió, vaig comentar com la crítica de Nietzsche agermanava els dos plantejaments en un aspecte, en el seu llenguatge: la justificació de la moral de la compassió, de la moral de l’amor al proïsme.

També hi ha un altre aspecte important, ja que tant Kant com Mill comparteixen una mateixa concepció de l’ésser humà, basada en les idees de llibertat, igualtat i fraternitat: un subjecte amb una dignitat o, el que és el mateix, amb uns drets inherents i inalienables. Per això, l’ètica teleològica de Mill fixa la finalitat en la felicitat social. Per això, l'ètica deontològica exigeix poder considerar com lleis universals les normes morals.

El problema de l’ètica utilitarista, des del punt de vista de Kant, és la flexibilitat de la resposta a la pregunta “que haig de fer?”, ja que sempre serà “depèn de si les conseqüències augmenten o no la felicitat” i això equival a caure en el “tot s’hi val”. Per fugir del relativisme, Kant adopta la rigidesa absoluta de l’imperatiu categòric, però el seu plantejament sovint pot portar a dilemes entre dos deures incompatibles, que només es podran resoldre, paradoxalment, a partir de la consideració de les conseqüències de l’acció.

LA VIRTUT PER A MILL

Un dels objectius de l’apologia que fa Mill de la doctrina utilitarista serà mostrar la compatibilitat i, fins i tot, l’alt grau de coherència entre aquesta i el que ell anomena virtut.

El mot virtut està relacionat amb el concepte grec d’areté, l’excel·lència característica del que és millor o, en sentit literal, aristocràtic. En aquest sentit encara utilitzem la paraula virtuós o virtuosa, per exemple referida a un instrumentista, per designar a una persona excel·lent en l’àmbit de la música. En aquesta mateixa direcció, la virtut per a  Mill seria l’ideal d’excel·lència humana.

I quin sentit pot tenir aquesta excel·lència en el marc de l’ètica utilitarista? Per contestar encertadament, només cal partir del principi d’utilitat o de màxima felicitat pel màxim nombre de persones:  la virtut consisteix en fer compatibles el interessos de l’individu amb els de la societat, en aconseguir que la felicitat aliena formi part de la pròpia felicitat. En altres paraules, la màxima felicitat pel major nombre és un criteri que demana, sense renunciar als interessos propis  de cada individu, una identificació amb la felicitat col·lectiva.

CONCILIACIÓ EMPIRISTA ENTRE DETERMINISME I LLIBERTAT

El text de J. Edwards sobre l’oposició entre el determinisme i l’indeterminisme, planteja com solució conciliadora entre ambdues posicions la concepció de la tradició empirista (Hume i Mill). De forma sintètica, es supera l’antítesi eliminant el concepte de llibertat interna o lliure albir, per metafísic, i substituint-lo pel de llibertat externa, civil o social. El primer, el lliure albir, és la absència de determinació, és a dir, no respondre al principi de causalitat (tot té una causa); el segon, és la llibertat social o absència de coacció, en relació a la convivència.

Per entendre la justificació d’aquesta substitució, s’ha de recordar la crítica a la idea de causalitat que fa Hume. La idea d’una connexió necessària entre la causa i l’efecte no té cap altre significat que la de la conjunció constant observada entre dos fets que porta la ment a inferir l’un a partir de l’altre i creure que en les mateixes circumstàncies unes causes semblants produiran fets semblants. Aquesta creença opera igual en els fets de la natura (el xoc de dues boles de billar)que en els psíquics (que una persona reaccioni de manera semblant davant d’estímuls semblants). La idea de llibertat com absència de determinació, de considerar que el comportament humà no té causa, és absurda, no respon a la nostra experiència. Sense la creença en una regularitat en el comportament humà no podríem confiar en ningú, per això la llibertat no es pot oposar a determinació, sinó a coacció. Precisament, si entenem per llibertat poder autodeterminar-se ( “llibertat és el poder d’actuar o no actuar d’acord amb les determinacions de la voluntat”, segons Hume), no existeix cap contradicció entre el determinisme i la llibertat (i, per extensió, la responsabilitat).

Per tant, per a Hume i Mill el problema de la llibertat, com a lliure albir o absència de determinació, és un pseudoproblema. La idea de llibertat només pot tenir el seu origen en les actes lliures i aquests només els podem entendre com els que són resultat d’una voluntat no coaccionada, però mai com els d’una voluntat no determinada o sense causa.

UN EMPIRISME PRESONER DEL CARTESIANISME

La publicació de l’Assaig sobre l’enteniment humà va provocar una rèplica titulada Nous assaigs sobre l’enteniment humà. El seu autor, Leibniz, tenia l’objectiu de defensar el racionalisme cartesià i la doctrina de les idees innates com a fonament del coneixement cert. En una de les seves tesis, Leibniz sosté que idees com la de substància o la d’ànima no poden provenir dels sentits i posa al descobert, d’aquesta manera, les limitacions de l’empirisme de Locke.

Aquesta rèplica obrirà el camí a Hume per a formular un empirisme molt més conseqüent del formulat a l’Assaig de Locke, un empirisme que necessàriament ha de portar a l’escepticisme metafísic. Ja que, si les idees de substància i ànima no poden provenir de l’experiència (amb més precisió i amb el llenguatge de Hume, de les impressions), és que no són idees, és a dir, són paraules sense cap mena de significació. 

El problema de Locke és que vol provar, amb el recurs únicament de l’experiència, que es pot arribar a conèixer l’existència de les tres substàncies amb la mateixa de certesa que en el sistema cartesià i així aconseguir l’objectiu de provar que totes les idees que hi ha a la ment provenen de l’experiència. Ell mateix reconeixerà que aquestes realitats més enllà de les nostres percepcions, començant per la referida a la idea de substància, que no passa de ser un a idea fosca i confusa (un no sé que), són incognoscibles: dels cossos podem conèixer les seves qualitats i poders i la seva existència, però no la seva veritable naturalesa. Però, malgrat aquest reconeixement i al fet d’haver obert el camí per l’establiment d’uns límits al coneixement, Locke és presoner en molts aspectes del cartesianisme.

UN REALISME ANTIMETAFÍSIC

El filòsof americà Hilary Putnam (Chicago, 1926) és un exemple de com la filosofia manté el seu caràcter crític i és fa difícil trobar un pensador rigorós que mantingui inamovibles les seves concepcions durant tota la vida. En el seu cas, a finals dels anys 80, va passar de sostenir un realisme metafísic, tal com ell mateix el qualifica, a plantejar una nova concepció: el realisme intern o pragmàtic.

El realisme metafísic és, per començar, el realisme ingenu del sentit comú que considera que (a) el món real és el món de la nostra experiència quotidiana i que (b) aquest món és part del món real que existeix independentment de qualsevol subjecte. Però, també té aquest caràcter metafísic el realisme científic, que per a sostenir (b) ha de negar (a), ja que la veritable realitat  és la que ens descriu la física, és a dir, camps de força i partícules i no les taules i cadires del sentit comú. El problema, aleshores, és que aquesta realitat científica és un món real ple de projeccions humanes, conceptuals, que s’assembla més a les idees de la ment de Déu de Berkeley, que no pas al món del sentit comú.

El realisme intern de Putnam proposa recuperar el realisme del sentit comú, enfront del realisme metafísic amb embalatge de científic. El problema no és (a) sinó (b) i considerar que es pugui parlar d’una realitat independent de la nostra experiència. No és tracta, per tant, de posar en qüestió l’existència del món real de cadires i taules o de partícules i camps, sinó de no quedar-se en una il·lusió metafísica i considerar que un o l’altre es corresponen amb un món real independent del subjecte. En aquest darrer punt, Putnam coincideix en part amb l’escepticisme: a nivell teòric no puc saber què és la vertadera realitat; però, a nivell pràctic, s’ha de creure que existeixen coses (en la vida quotidiana) o partícules i camps (en la pràctica científica).

DESCARTES EN UN ANUNCI PUBLICITARI

En la seva introducció a l’edició de les Meditacions metafísiques, Vidal Peña explica que, poc abans de 1977, va veure en una revista francesa un anunci d’una marca de cotxes on apareixia Descartes. El missatge textual que acompanyava la imatge del pensador racionalista, convidant a comprar l’automòbil anunciat, donava a entendre que aquell model era capaç de superar el dubte metòdic més radical en relació a les seves prestacions i qualitat.

La finalitat de la publicitat és determinar el comportament dels receptors dels anuncis, en aquest cas, convèncer als potencials compradors del producte que qualsevol escepticisme que aquest pugui generar serà enderrocat amb una certesa tant evident com la d’una veritat matemàtica, a l’estil cartesià. 

En la seva resposta a les objeccions de T. Hobbes, Descartes aclareix que les raons que justifiquen el dubte universal les ha plantejat amb tres objectius: preparar la ment dels lectors, poder refutar-les i, finalment, mostrar la fermesa i la certesa de les veritats fonamentals del seu sistema metafísic.

Per tant, l’escepticisme cartesià, donant per suposada la seva superació, és una ficció per a presentar posteriorment un conjunt veritats de caràcter dogmàtic que puguin resistir qualsevol escepticisme “de veritat”. Però, com passa amb la publicitat, esperits crítics com Locke, Hume i Kant, no es deixaran enlluernar per la brillant presentació del sistema metafísic de Descartes. I, paradoxalment, aquest fet, el haver propiciat nous camins a la filosofia moderna, li atorga un lloc cabdal en l’evolució del pensament.