UN REALISME ANTIMETAFÍSIC

El filòsof americà Hilary Putnam (Chicago, 1926) és un exemple de com la filosofia manté el seu caràcter crític i és fa difícil trobar un pensador rigorós que mantingui inamovibles les seves concepcions durant tota la vida. En el seu cas, a finals dels anys 80, va passar de sostenir un realisme metafísic, tal com ell mateix el qualifica, a plantejar una nova concepció: el realisme intern o pragmàtic.

El realisme metafísic és, per començar, el realisme ingenu del sentit comú que considera que (a) el món real és el món de la nostra experiència quotidiana i que (b) aquest món és part del món real que existeix independentment de qualsevol subjecte. Però, també té aquest caràcter metafísic el realisme científic, que per a sostenir (b) ha de negar (a), ja que la veritable realitat  és la que ens descriu la física, és a dir, camps de força i partícules i no les taules i cadires del sentit comú. El problema, aleshores, és que aquesta realitat científica és un món real ple de projeccions humanes, conceptuals, que s’assembla més a les idees de la ment de Déu de Berkeley, que no pas al món del sentit comú.

El realisme intern de Putnam proposa recuperar el realisme del sentit comú, enfront del realisme metafísic amb embalatge de científic. El problema no és (a) sinó (b) i considerar que es pugui parlar d’una realitat independent de la nostra experiència. No és tracta, per tant, de posar en qüestió l’existència del món real de cadires i taules o de partícules i camps, sinó de no quedar-se en una il·lusió metafísica i considerar que un o l’altre es corresponen amb un món real independent del subjecte. En aquest darrer punt, Putnam coincideix en part amb l’escepticisme: a nivell teòric no puc saber què és la vertadera realitat; però, a nivell pràctic, s’ha de creure que existeixen coses (en la vida quotidiana) o partícules i camps (en la pràctica científica).

DESCARTES EN UN ANUNCI PUBLICITARI

En la seva introducció a l’edició de les Meditacions metafísiques, Vidal Peña explica que, poc abans de 1977, va veure en una revista francesa un anunci d’una marca de cotxes on apareixia Descartes. El missatge textual que acompanyava la imatge del pensador racionalista, convidant a comprar l’automòbil anunciat, donava a entendre que aquell model era capaç de superar el dubte metòdic més radical en relació a les seves prestacions i qualitat.

La finalitat de la publicitat és determinar el comportament dels receptors dels anuncis, en aquest cas, convèncer als potencials compradors del producte que qualsevol escepticisme que aquest pugui generar serà enderrocat amb una certesa tant evident com la d’una veritat matemàtica, a l’estil cartesià. 

En la seva resposta a les objeccions de T. Hobbes, Descartes aclareix que les raons que justifiquen el dubte universal les ha plantejat amb tres objectius: preparar la ment dels lectors, poder refutar-les i, finalment, mostrar la fermesa i la certesa de les veritats fonamentals del seu sistema metafísic.

Per tant, l’escepticisme cartesià, donant per suposada la seva superació, és una ficció per a presentar posteriorment un conjunt veritats de caràcter dogmàtic que puguin resistir qualsevol escepticisme “de veritat”. Però, com passa amb la publicitat, esperits crítics com Locke, Hume i Kant, no es deixaran enlluernar per la brillant presentació del sistema metafísic de Descartes. I, paradoxalment, aquest fet, el haver propiciat nous camins a la filosofia moderna, li atorga un lloc cabdal en l’evolució del pensament.