DESCARTES I L'EDUCACIÓ REBUDA

En les Meditacions Metafísiques (MM) es veu clarament la petjada que va deixar en Descartes la seva formació inicial en una escola dels jesuïtes. En l’estructura de les MM es reprodueix l’ordre establert en els exercicis espirituals per Ignasi de Loiola: comencen amb un exercici d’introspecció i d’autoconeixement del subjecte, del jo. 

Per poder sortir de la subjectivitat del jo i de les seves conseqüències egocèntriques en la seva relació amb els altres i el món, caldrà una mediació. Aquesta no és altra que el coneixement de Déu, principalment del seu exemple humanitzat que és el de Jesús. Només aleshores, es pot interactuar amb la realitat externa al subjecte, el proïsme i la natura, amb amor i defugint l’egoisme.

En el trajecte cartesià la mediació de Déu és condició necessària per poder accedir al coneixement del món extern, perquè és la garantia per poder superar la hipòtesi del geni maligne i superar el solipsisme del jo. Sense poder provar l'existència d'un Déu perfecte i no maligne, Descartes no podria anar més enllà del cogito i refutar el principal argument que havia convertit el dubte metòdic en un dubte universal.

DOGMATISME O FILOSOFIA

Una de les funcions de la filosofia és posar en qüestió algunes de les creences que tenim sense haver-les replantejat mai. Veritables dogmes que normalment no qüestionem, però si els examinem críticament, ens adonem que poden ser creences poc racionals i amb fonaments gens sòlids.

Un primer exemple, és la creença en l’existència d’un món més enllà de les nostres percepcions, sigui de coses com afirma el realisme, o sigui d’idees de la ment de Déu tal i com afirma l’idealisme de Berkeley. L’escepticisme reacciona dient que no podem saber res del que és la causa de les nostres percepcions, ja que el nostre coneixement no pot anar més enllà d’elles. 

Encara que, assumint en part l’opció escèptica, hi ha una altra possibilitat: no podem saber que és la realitat, com diu l’escepticisme, però és millor, més pràctic, seguir creient que existeix una realitat, sigui de taules o de camps de força electromagnètica, amb la que interactuem. Aquesta és la posició del realisme antimetafísic que, en part, podem trobar en M. Gardner o H. Putnam.

Una altra creença qüestionada és la idea que els descobriments i les teories formulades pel coneixement científic empíric ofereixen una certesa absoluta, certesa que només trobem amb les ciències demostratives o formals. En altres paraules, creure que la veritat sobre el món és el que diu la ciència empírica i no reconèixer el seu caràcter provisional. Un coneixement que es basa en una creença que té com únic fonament el costum (Hume) o que, enlloc de formular i provar veritats, només pot refutar explicacions que queden superades (Popper).