EL SENTIT CRÍTIC DEL PENSAMENT UTÒPIC

Si deixem de banda els filòsofs presocràtics que tracten qüestions de filosofia natural, podríem dir que la història de la filosofia comença amb una discussió sobre la justícia. La obra més completa del primer sistema filosòfic és precisament un diàleg platònic, La república, que tracta sobre la justícia. 

L’objectiu de Plató era fer una crítica a la democràcia atenesa que havia condemnat a morir injustament al mestre Sòcrates. Un sistema polític que posava en mans d’una majoria, fàcilment manipulable, les decisions. Per això, la república platònica defensa un sistema classista on només els savis poden governar i prendre resolucions judicials, i les altres dues classes socials han de dedicar-se exclusivament a les funcions productives i de defensa. El que fa Plató és descriure una ciutat ideal, justa i perfecta, com hauria de ser, per mostrar el contrast amb el que era l’Atenes democràtica, real, injusta i imperfecta. Amb aquesta metodologia, marca el camí dels utopistes posteriors que, com  T. More, se serviran de descripcions de societats perfectes per fer una crítica del món real, tal i com ja hem comentat en entrades anteriors. 

El socialisme marxista (o científic) va fer un forta crítica al segon renaixement de la literatura utòpica durant el s. XIX, el socialisme premarxista (o utòpic). A partir d’aleshores, la paraula utopia va adquirir ressonàncies negatives, ja que s’identificava amb el que és quimèric i no toca de peus a terra i que, a efectes pràctics, és completament inútil. 

Per això, durant el s. XX, el gènere utòpic va evolucionar cap a una concepció completament nova, les antiutopies. Obres de ficció, com Un món feliç de A. Huxley o 1984 de G. Orwell, que descrivien unes societats futures molt pitjors que les reals, on l’opressió i la injustícia eren la norma. I no ho feien per justificar el món que realment existia quan les van escriure, sinó per plantejar els perills que comporta una possible evolució futura de les societats actuals. Malgrat el canvi de plantejament, la visió crítica en relació a una realitat social millorable segueix persistint.

PREPARACIÓ PAU (i V)

En la recta final no convé capficar-se en estudiar detalls, ni fixar-se més en el que no sabem que en el que sabem. El més important és afrontar la prova amb confiança i tranquil·litat, ja que el resultat no depèn del que s’estudiï el darrer dia, sinó d’un procés que es va iniciar fa molts mesos i que només s’ha d’acabar de confirmar. Màxim un repàs molt general. Per facilitar-lo, un quadre general de temes i concepcions dels principals autors, us pot resultar molt útil.

A part, hi ha una qüestió que no em quedaria gens tranquil si no la comento: des de que van canviar, en la selecció de textos, les Meditacions III i IV per la V i la VI, encara no ha sortit mai un text de la V, encara no ha sortit mai l’argument ontològic que Descartes utilitza per provar de nou l’existència de Déu, i així refutar l’hipòtesi del geni maligne. Com habitualment la filosofia medieval passa ràpidament pel temari, i davant la possibilitat de una pregunta de comparació imprevista i complicada, com quan van demanar comparar l’escepticisme cartesià amb un altre escepticisme, no estarà de més recordar algun aspecte en relació a les demostracions de l’existència de Déu.

En la filosofia medieval trobem dues classes de proves: les a priori, de la tradició platònica i racionalista representada per S. Anselm, que Descartes recupera en la V Meditació; les a posteriori, de la tradició aristotèlica i tomista com la que parteix de l’existència del moviment per provar l’existència d’un Primer Motor Immòbil. Aquest era un punt que ha quedat fora del quadre general i no m’agradaria que es trobés a faltar. És una forma d’intentar que la sort us sigui favorable.

PREPARACIÓ PAU IV

De totes les opcions possibles d’autors i textos, la que encara no ha sortit mai en un examen PAU és únicament l’Assaig sobre l’enteniment humà de J. Locke.  D’aquest fet no se’n pot deduir, ni tant sols creure, que sigui probable que dijous sigui un dels dos protagonistes de la prova. Però és possible, i davant de la possibilitat, potser és convenient dedicar-li una mica més d’atenció, sobretot quan els manuals de batxillerat no acostumen a presentar el seu pensament amb un grau de desenvolupament comparable al de Plató o Descartes. Als materials del curs hi ha una presentació que pot ajudar en la necessària relectura de fragments significatius, i, fins i tot, hi trobareu les referències d’aquests textos ben marcades per poder-los localitzar.

Per altra part, voldria recordar la rellevància de Locke en la crítica empirista al racionalisme metafísic continental, en el context de la seva influència posterior al s. XIX, el positivisme, i el XX, el neoempirisme i el neopositivisme. Per utilitzar una metàfora futbolística, ara que s’aproxima el mundial, el golejador de la selecció empirista, el que culmina, és Hume, però, qui elabora la jugada i ofereix l’assistència és, sens dubte, J. Locke. No podem oblidar que la filosofia de Locke, tant en la seva vessant teòrica com en la pràctica, és la porta d’entrada a la concepció contemporània, il·lustrada, científica del món. I a una tradició crítica que perviu en el temps.

PREPARACIÓ PAU III

Durant el curs ja heu disposat d’alguns materials per poder repassar l’itinerari de les lectures seleccionades per a la prova. En el cas de Descartes, una guia de lectura completa de les Meditacions metafísiques (MM) amb indicacions del contingut de cada paràgraf. Cal tenir en compte que en aquesta obra Descartes desenvolupa el sistema metafísic exposat de forma més comprimida en el Discurs del mètode i, per tant, no podem oblidar que les MM obvien dos aspectes fonamentals de l’itinerari cartesià: la crítica a l’aristotelisme tomista que dominava l’educació rebuda i la formulació del mètode. Dos aspectes sense els quals no és possible entendre correctament ni justificar les tesis bàsiques de les MM (el dubte, el cogito, la ment, Déu, els cossos i el dualisme).

Però, parlant de les etapes que marquen el camí de les MM, ja hem comentat en alguna ocasió que els llibres de text i altres materials acostumen exposar la filosofia de Descartes seguint l’itinerari del Discurs del mètode.  Aleshores, pot no quedar gens clar el per què en les MM (II), després del cogito i la primera veritat, apareix el fragment dedicat a explicar el coneixement de les qualitats dels cossos, el del tros de cera.

En aquesta part, Descartes, després de conèixer amb evidència que és una cosa (substància) que pensa, encara no sap si existeix el seu cos ni cap altra cosa al món, i això se li fa estrany.  Ja que abans tenia l’opinió que era més difícil conèixer la ment que el cos, perquè l’aristotelisme dominant establia que el coneixement començava amb els sentits. I li costa abandonar aquesta opinió. Aleshores, intentarà explicar-se per què és més fàcil conèixer la ment que el cos i ho farà examinant  si el coneixement dels cossos és resultat d’una inspecció de la ment o dels sentits. Aprofitant la distinció entre qualitats objectives i subjectives establerta per Galileu, Descartes considera que les objectives (l’extensió) les coneix amb la ment i les subjectives (el color) pels sentits i les úniques que es corresponen amb la realitat de l’objecte són les primeres. Per tant, si el coneixement dels cossos és resultat de l’activitat de la ment, pot entendre per què és més fàcil que la ment tingui coneixement d’ella mateixa que no pas del cos.

PREPARACIÓ PAU II

Després del repàs temàtic de les principals qüestions tant de filosofia teòrica com pràctica, amb la finalitat d’aconseguir una visió global i interrelacionada de l’esdevenir de la filosofia occidental, és convenient rellegir els textos més significatius dels autors seleccionats per les PAU.

No es tracta, evidentment, de tornar-se a llegir tots els textos que hem treballat durant el curs. Però, sí de recordar la seva estructura i el desenvolupament que hi trobem de les principals tesis de cada autor. Per comprendre bé un fragment aïllat, i poder fer una bona prova, s'ha de posar en relació amb el seu context, conèixer d’on ve i cap on va. Per això, cal tenir molt clar l’itinerari que segueix cada un els capítols de les obres seleccionades. 

A més, la segona lectura d’aquets fragments significatius constituirà la millor guia per determinar quins conceptes i aspectes cal repassar de cada autor. Si tenim clar que és el que ens podem trobar, per exemple, en els textos de Plató, serà molt més fàcil saber que s’ha de repassar el paral·lelisme entre les classes socials i les parts de l’ànima, però que no cal perdre temps en el mite del demiürg o en la definició de l’amor.

PREPARACIÓ PAU

A l’hora de preparar les PAU, sovint tenim molt present els autors i els textos seleccionats per a la prova i podem caure en el parany de quedar-nos en un repàs històric de la filosofia occidental focalitzada en els cinc autors proposats  i alguns més, com Aristòtil, Hume, Kant i Marx, sense els quals aquest estudi temporal perdria part del seu sentit. Però, aleshores deixem de banda els tres blocs temàtics (realitat-coneixement, ètica-política i ésser humà) que constitueixen l’eix de les proves que hem de preparar. Per això, les classes de repàs estan orientades a revisar aquest tractament temàtic que es va iniciar amb el curs introductori de primer de batxillerat.

Els materials de la pestanya Preparació PAU i les diverses entrades de cursos anteriors són un bon punt de partida per començar a fer aquest repàs. Les entrades del  4, 5 i 6 de juny de 2012 són un comentari als continguts que es treballen en la presentació del bloc temàtic sobre el coneixement.