J. LOCKE: REALITAT DE LES IDEES DE SUBSTÀNCIES CONCRETES

LOCKE I LES QUALITATS DELS COSSOS

En la concepció de les diverses classes de qualitats dels cossos, Locke mostra una clara influència de la concepció newtoniana de la llum: la teoria corpuscular de la llum. Ell mateix reconeixerà, en el capítol VIII del llibre II de l’Assaig sobre l’enteniment humà (22), que està fent una incursió en el terreny de la Física, que en aquells temps s’anomenava Filosofia natural.

Locke, per justificar la distinció entre qualitats primàries i secundàries i el caràcter subjectiu de les secundàries, explica en termes propis de la teoria de Newton el mecanisme per el qual es produeixen les idees de tota mena de qualitats. Ens parla d’unes partícules o cossos molt petits, que no podem captar amb els sentits, que van des del objecte als ulls i aquests comuniquen al cervell un impuls que provoca les idees que tenim sobre aquelles qualitats dels objectes.

Però a part de les ressonàncies newtonianes, en la justificació del caràcter objectiu de les qualitats primàries hi trobem, una vegada més, la clara influència de Descartes en els planejaments de Locke. Les qualitats primàries són objectives perquè són inseparables d’un cos i aquest les conserva més enllà dels canvis que es puguin produir en les seves qualitats secundàries. Tot plegat, recorda molt als arguments de Descartes quan parla del tema a propòsit del tros de cera.

LES CARES DEL REALISME

La gran majoria de pensadors de la filosofia occidental és realista, és a dir, defensen que existeix una realitat objectiva independent del subjecte. Però, la qüestió que es planteja immediatament, què és aquesta realitat, esdevé clarament una qüestió metafísica, ja que ens estem preguntant quina és la causa de les nostres percepcions, una causa que està, paradoxalment,  més enllà de les nostres percepcions. A partir d’aquí les respostes són múltiples, com en qualsevol discussió de caràcter metafísic.

Algunes de les darreres formulacions del realisme han volgut fugir d’aquest carreró sense sortida en el que acostumen a desembocar les disputes de caràcter metafísic. El seu plantejament és un realisme pràctic o pragmàtic inspirat en les crítiques escèptiques a l’especulació ontològica. En aquesta direcció, trobem el realisme que ens planteja M. Gardner (El món: Per què no sóc sol·lipsista?)  o el realisme intern o pragmàtic de H. Putnam que ja havíem tractat anteriorment.

Per cert, el títol d’aquesta entrada està directament inspirat en el d’un llibre de Putnam, The many faces of realism.

PACIÈNCIA

Acostumats als relats més o menys lineals, amb un principi o plantejament, un nus i un desenllaç, la lectura de les MM (Meditacions metafísiques) acostuma a esdevenir bastant més complicada. Més que a un camí rectilini, el trajecte cartesià a les MM a vegades sembla la carretera que puja a un port de muntanya, amb pujades, baixades i canvis de direcció.

I continuant amb la metàfora, en un camí recte és molt difícil, per no dir impossible, perdre’s. En canvi, en un d’extremadament sinuós, és fàcil tenir la sensació durant el trajecte que estem perduts. Però aquesta sensació, com ens els trajectes de debò, s’acaba esvaint quan s’arriba a la destinació. El mateix passa amb les MM, per exemple a la VI, quan Descartes, abans de provar l’existència de les coses materials, es dedica a convèncer al lector de que, en contra del que creia ell mateix i defensava l’escolàstica aristotèlica, el coneixement proporcionat pels sentits i la imaginació no ens permet arribar a conèixer de forma indubtable el món extern i el propi cos. Per això, la lectura de Descartes, per ser profitosa, demana molta paciència.

LA CARA I LA CREU DEL PLATONISME

CARA: Hi ha accions i situacions que ens semblen injustes i quan les considerem no podem acceptar que just i injust pugui ser totalment relatiu. La filosofia platònica és la primera resposta sistemàtica al relativisme, al tot s’hi val, representat pels sofistes, fins al punt que ens intenta convèncer de l’existència extramental d’una idea de justícia, que no és només un concepte sinó una realitat no física.

CREU: Però, tampoc ens convenç gaire acceptar que existeixi, encara que sigui només a nivell conceptual,  la justícia en si mateixa, el que és just pel pobre no sembla gaire just pel ric. I, a més, creure que hi un concepte de justícia vertader, implica habitualment la voluntat d’imposar-lo als altres, al sentir-se posseïdor d’una veritat que no tothom reconeix. I Plató compartia aquesta voluntat. 

La  moneda esta girant, què escolliu? Cara o creu?

ENTRE RACIONALISME I EMPIRISME: APRIORISME

La polèmica entre racionalisme i empirisme va ser l’eix principal de la filosofia moderna (s. XVII-XVIII), en bona part propiciada per la revolució científica iniciada per Copèrnic i culminada per Newton. A finals del s. XVIII, Kant, de formació racionalista però influenciat per la lectura de Hume i la ciència newtoniana, formulà una síntesi de les dues concepcions, conciliant aspectes importants de les dues: la ment no és un full en blanc, white paper deien els empiristes, sinó que té uns elements formals a priori que organitzen el contingut del nostre coneixement; però, aquest contingut prové exclusivament de l’experiència, i per tant, en aquesta qüestió, donava la raó a l’empirisme.

Aquests elements a priori formals, és a dir, innats, són les formes de la sensibilitat i les categories o formes del pensament. Les primeres, espai i temps, organitzen les dades de l’experiència i la fan possible. Les segones, la causalitat per exemple, són els esquemes mentals que apliquem a l’hora de processar les dades, com quan pensem que dos fets estan relacionats causalment.

EL SIL·LOGISME: S.O.S.