El principal repte de l’ètica deontològica de Kant,
en front les ètiques de la felicitat, és trobar un fonament sòlid als valors,
que no acabin diluint-se en el relativisme de les conseqüències de l’acció. Si
la sinceritat és un valor, no pot estar subjecte al principi de màxima
felicitat, ja que aleshores mentir podria ser considerat bo i, per tant, la falsedat
podria ser considerada un valor. I, si els
valors són allò que preferim, sembla
contradictori poder compaginar la preferència per la sinceritat amb la de la
falsedat.
Però per l’altra part, i malgrat considerar
habitualment preferible la sinceritat a la falsedat, en determinades
circumstàncies podem valorar com millor el fet de mentir que no pas dir la
veritat. I, fins tot, considerar que, per exemple, la veritat és un acte de
crueltat i, per tant, a les antípodes del que podem acceptar com a bo o
preferible. El contrari de la crueltat és la humanitat, i també acostumem a
preferir-la i considerar-la un valor.
Els valors, allò que seria un deure per al
deontologisme, a vegades xoquen entre ells i és impossible satisfer les exigències
d’un i de l’altre, de la sinceritat i la humanitat, seguint l’exemple.
Aleshores, per poder escollir quin dels dos ha de prevaldre, potser és el
moment de donar la paraula al utilitarisme per establir una jerarquia, i
decidir en funció del principi de màxima felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada