En La genealogia de la moral, Nietzsche concreta en
la revolució francesa un moment decisiu en el domini de Judea, símbol de la
moral dels febles, com un triomf casi definitiu sobre la moral dels forts, simbolitzada per Roma. El domini del ramat, de la majoria, sobre els que no
poden ni volen passar desapercebuts, la minoria. Però, la figura de Napoleó marca
un contrapunt en aquest esdeveniment, al considerar-lo una nova encarnació dels
valors aristocràtics, una síntesi entre ésser inhumà i superhome.
Una vegada més trobem el doble perfil del
pensament de Nietzsche, allò que el fa a la vegada atractiu i repulsiu. Per un
costat, l’afirmació de la vida a partir de la idea del etern retorn enfront de
la renuncia i l’autonegació. Per l’altre, la crueltat i la inhumanitat que ens
pot trametre un personatge com Napoleó o, metafòricament, les aus de rapinya
quan es cruspeixen un anyell tendret.
Probablement, aquest és el fet que fa que les
paraules de Nietzsche siguin un terreny molt fèrtil per aprendre a pensar de
forma autònoma i crítica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada